Notícia a Aqaba
Dijous vinent, 6 de juliol, es compleixen 100 anys de la presa d’Aqaba per un petit grup d’àrabs que comandava l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence. Va passar el 6 de juliol del 1917 en el que avui és l’únic port de Jordània, i encara que no va ser un esdeveniment d’enorme rellevància en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, sí que va donar lloc al naixement de la llegenda de Lawrence d’Aràbia com un dels herois moderns immortals.
El personatge, amb tots els seus clarobscurs, evoca com pocs una vida d’aventures en la qual el valor, la tenacitat, la cultura, els viatges, l’exotisme, la política, l’espionatge... s’envolten en una capa de romanticisme que sembla representar tota una època, amb el rerefons inevitable d’una guerra que llavors canviava el món.
La gran pel·lícula dirigida per David Lean i estrenada el 1962 va reverdir el mite i, alhora, va mostrar com el cinema beu d’aquelles mateixes fonts que encoratgen la fantasia humana. També va tancar el cercle fins a convertir el propi film en si mateix en una altra aventura llegendària, en la qual el poble de Carboneras, a Almeria, va servir per construir l’Aqaba de ficció.
En aquest moment de l’article, vostès es preguntaran, amb raó, què tindrà tot això per veure amb la funció del Defensor o amb les seves reflexions sobre el periodisme. Doncs bé, l’efemèride de la presa d’Aqaba porta a col·lació un cant al paper del periodisme en qualsevol esdeveniment. Perquè la història que coneixem de Lawrence d’Aràbia no hauria estat la mateixa (potser ni tan sols hauria existit com a tal) si no l’hagués explicat el periodista nord-americà Lowell Thomas.
Lowell Jackson Thomas (1892-1981) va ser enviat a Europa, amb l’aval exprés del president Wilson, per narrar les vicissituds de la guerra d’una manera que enardís l’esperit dels ciutadans dels Estats Units i els permetés entendre quant es jugava el país en els llunyans camps de batalla. El que Thomas i el càmera Harry Chase es van trobar a França va ser l’horrible realitat de les trinxeres, de manera que de seguida es van sentir atrets per l’escenari lluminós de l’Orient Mitjà, on els britànics encoratjaven les revoltes àrabs contra el vell imperi otomà.
Lowell Thomas va conèixer Lawrence a Jerusalem uns mesos després d’Aqaba. I va veure, amb el seu olfacte de periodista sagaç, que aquell oficial vestit com un beduí representava allò amb què el públic dels Estats Units podria apassionar-se. Thomas, que és considerat amb justícia un dels creadors del periodisme multimèdia, va explicar les aventures de Lawrence en tots els formats: reportatges escrits, documentals, fotografies...
La pel·lícula-documental-espectacle que va començar a projectar a començaments del 1919 va ser un èxit multitudinari, primer als Estats Units i després a Anglaterra, on els espectadors es comptaven per milers cada dia. No pas menys de quatre milions de persones van arribar a veure-la al món anglòfon.
Aquesta ressonància posterior, molt més que les escaramusses de la guerra, va ser el que va donar a Lawrence d’Aràbia la seva extraordinària popularitat. És lícit pensar que, sense aquella fama, potser Winston Churchill no hauria inclòs Lawrence com un dels seus delegats en la conferència del Caire, el 1921.
L’epíleg d’aquesta història també reflecteix l’autèntic paper del periodista en la societat. Lowell Thomas va ser una de les grans estrelles de la professió al llarg de bona part del segle XX. Avui gairebé ningú no el recorda i tot i això la seva obra viu per si mateixa.
El centenari de la batalla que va fer famós a Lawrence d’Aràbia propicia una reflexió sobre el paper del periodisme, i del periodista, en la societat