Doncs sí, això va de democràcia

El proper 4 de juliol, Independence Day, per cert, aquella parella de fets que ja són el president Puigdemont i el vicepresident –i president in pectore– Junqueras ens explicaran com es farà el referèndum del primer d’octubre i com es compliran totes les garanties democràtiques que exigeix l’ara tan sobtadament famosa comissió de Venècia. Però mentre no arriba aquest nou dia de dies, servidor creu que és hora de reinterpretar un dels lemes de la gran fàbrica d’eslògans processista i dir públicament que sí, en efecte, això va de democràcia.

I és que ignoro, mentre escric, quines garanties se’ns oferiran ni quants observadors internacionals vindran ni qui seran i qui els pagarà el viatge i les dietes, però crec saber que per a una part de la nostra classe política l’important és aconseguir galvanitzar i excitar a tots aquells que ja han optat per la independència com a única sortida. Només s’ha de veure com s’ha llegit l’editorial de The New York Times, que és pura “tercera via”, i que ni independentistes ni immobilistes constitucionals han volgut entendre més que en part, en una actitud que sembla mentida que la faci la generació que va exercitar a l’escola el comentari de text.

Curiosos temps aquests en què comença a ser inevitable ser antiprocessista fins i tot si s’és independentista i es conserva un mínim sentit de la realitat. En un context d’interdependència obvi, fa molt que s’està plantejant malament la forma i les maneres d’aquesta independència que cada vegada més sona a secessió unilateral previsiblement incompleta o a soroll preelectoral (d’eleccions autonòmiques) per prolongar l’enfrontament i el càrrec. Precisament ara, quan els estats nació perden poder i competències i és la Unió Europea la institució política que hauria de crear el nostre futur i recollir les nostres aspiracions, perquè el terreny de joc on de veritat es juga la reivindicació catalana és Europa.

I si ara sí, això va de democràcia, és perquè el suposat referèndum vinculant autoconvocat no passa els mínims democràtics, ho sento. No és que estiguem perdent la partida al tauler internacional, per més editorial que vulguem posar-hi, és que hem perdut el decòrum i ja només es fia tot al soroll, l’agitació i la propaganda. La pregunta és un tres en un enganyós: independència, república i sortida de la Unió Europea (Catexit, si vostès ho prefereixen) tot en una papereta a cara o creu i sense explicació clara de les conseqüències.

Compari’s amb la llei de Claredat canadenca (que va costar anys de turbulències i rebel·lies de crear, ho sé) i anirem parlant de democràcia. I allò de la llei de desconnexió secreta i vista en tràmit d’urgència sense escoltar l’oposició perquè, al cap i a la fi, hi estan en contra, així que per a què preguntar, ja només això mereixeria la nostra més formal reprovació democràtica. Però és igual, perquè si s’està en contra d’aquest procés cada dia més esbojarrat, ja se sap que un és un antidemòcrata i, per descomptat, un mal català. I si se li ocorre dir que aquesta llei de transitorietat i la reforma del reglament del Parlament són una burla a la Cambra i, sens dubte, a la democràcia, doncs a la llista dels rèprobes que vas. Perquè estem a punt de tocar la llibertat (així, sense mitges tintes, però amb mitges veritats) i el que passa és que un és un reaccionari o un tardofranquista. De fet, ja hem escoltat i llegit que aquests quaranta anys de democràcia espanyola no són més que una pseudodemocràcia que ha prolongat el franquisme. I Europa sense voler assabentar-se que continuem patint una quasidictadura...

En fi, a mi em sembla que com a societat anem malament i correm el risc d’anar encara pitjor. Però reconec que comença a ser també carregós i feixuc repetir les crides al seny, la reflexió i el diàleg.

Així estem, amb la llei i només la llei d’un costat i el referèndum o referèndum de l’altre. Sense espai per a la política de veritat, per al parlamentarisme actiu i l’acord i l’avenç social. Disposats a incomplir la llei perquè és una llei injusta, així que endavant les atxes. Oposant la democràcia directa a la parlamentària, que es menysprea i denigra. Ocultant els fets que no convenen al relat i fent cas omís de la Constitució (per descomptat) i de l’Estatut (aquelles majories de dos terços que són paper mullat). Secretisme i astúcia com a eufemismes de conspiracions a porta tancada. Una forma perversa de respondre preguntes sense respondre-les que fa que el prototip polític d’aquesta Catalunya futura sigui un murri, un llest, si es vol. Algú a qui no enxamparan en falta perquè la sap molt llarga, com sol dir la gent d’un estafador a qui admira perquè va fer fortuna.

Avui no és el dia de fer la llista de greuges per remetre a Rajoy i al seu partit, ni el moment d’increpar-los per aquelles taules recollint firmes contra l’Estatut. Molt al contrari, em sembla que és temps de fixar la qualitat dels nostres valors democràtics. I de reconèixer que així no. Que no d’aquesta manera. Que no de qualsevol manera.

És el temps de fixar la qualitat dels nostres valors democràtics; de reconèixer que així no, que no d’aquesta manera