Ajornar per negociar
Semblaria raonable que, com en Escòcia, Irlanda i el Quebec, la Generalitat es plantegés un ajornament per reformular el procés sobiranista
La ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va anunciar dimarts passat l’ajornament del seu pla per reclamar al Parlament de Westminster un nou referèndum d’independència. El primer es va celebrar el setembre del 2014 i va guanyar el no per deu punts de diferència. Després de les eleccions legislatives convocades anticipadament per Theresa May i celebrades el 8 de juny passat, l’SNP de Sturgeon va perdre 21 escons dels 56 de què disposava a Londres i més de mig milió de vots. La política escocesa, malgrat això, ha reivindicat la majoria del seu partit, però ha sabut interpretar el revés electoral: els escocesos estan preocupats per problemes molt immediats com les condicions del seu territori després de les negociacions del Brexit i consideren fatigós i precipitat plantejar una nova consulta independentista.
Captat el missatge, Sturgeon ha reivindicat la seva doble legitimació: la de plantejar un nou referèndum, però també la de modular “com i quan” fer-ho. Tots els pronòstics coincideixen que Sturgeon no tornarà a treure del calaix la secessió d’Escòcia del Regne Unit fins després de les eleccions al Parlament de Holyrood el 2021. I això si les condicions pactades amb la Unió Europea fossin insatisfactòries per al seu país, que va votar per la permanència en la Unió Europea en una proporció aclaparadora: el 62% contra el 38%.
La nova situació creada a Escòcia –que allunya en el temps un altre episodi secessionista al Regne Unit– és coherent també amb el pacte entre Theresa May i els unionistes nordirlandesos del DUP. Encara que el partit que lidera Arlene Foster és d’un integrisme gairebé inèdit a Europa (antiavortista, homòfob), pretén que el Govern britànic negociï també un Brexit tou amb Brussel·les perquè l’actual equilibri a l’Ulster es basa en els acords de Divendres Sant que preveuen la supressió de les fronteres amb la República d’Irlanda i la possibilitat d’un border poll o referèndum d’unificació de l’illa si el seu statu quo actual s’altera.
El Sinn Féin –que al març pràcticament va empatar a escons al Parlament de Stormont amb els unionistes (27 contra 28 en una Cambra de 90 diputats)– està posant en relleu de quina manera Irlanda del Nord –igual que Escòcia– va votar per la permanència en la Unió Europea, un 56% contra un 44%. Si l’acord que ha de negociar Theresa May amb la Unió Europea no és satisfactori per a la província nord-irlandesa, els republicans es decidirien francament a reclamar, amb el suport de Brussel·les segurament, una consulta per integrar-se a la veïna República d’Irlanda, garantint-se així la condició d’Estat integrat a la Unió. De moment, el Sinn Féin no està en les millors condicions de llançar-se a una confrontació ni amb Londres ni amb els unionistes i aparcarà la seva reclamació del border poll fins que concloguin les negociacions del Brexit.
Mentrestant, al Quebec l’unionista, liberal i federalista primer ministre Philippe Couillard no planteja una altra consulta de secessió sinó un acord amb Trudeau perquè el país sigui considerat una nació més del Canadà, cosa que permetria que el Quebec firmés la Constitució de la federació del 1982, accedís al Tribunal Suprem i disposés d’una espècie de dret de veto a Ottawa sobre els assumptes que li concerneixin. El Partit Liberal va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals d’octubre del 2015 i ha asserenat completament el país a còpia de conduir-lo de manera consensuada, amb gran sensibilitat social i cap als drets humans però amb idees molt clares sobre la integritat canadenca. El primer ministre és la contrafigura de Donald Trump que ha posat en quarantena el tractat de Lliure Comerç (TLC) que vincula les dues economies i la de Mèxic. Trudeau, tot i això, es resisteix a acceptar el plantejament del quebequès Couillard tret que l’assumpció d’aquelles condicions garanteixi que el Quebec abandona definitivament les seves vel·leïtats secessionistes i s’integra sense reticències en la federació subscrivint la Constitució i incorporant-se als òrgans comuns de govern.
Altres processos de centrifugació territorial a Europa com al nord d’Itàlia, a Bèlgica, els gairebé imperceptibles de França, no progressen gens sinó que tendeixen a l’enquistament i a una dinàmica crònica però no alarmant. Fora d’això, el model federal –com, per antonomàsia, l’alemany– salva les friccions entre els diversos estats, combinant un alt nivell de col·laboració entre els lands amb clàusules d’intangibilitat constitucional que blinden la unitat territorial. Això passa a Alemanya (acabem de comprovar el gener passat com per una providència el Tribunal Constitucional va negar la possibilitat d’una consulta secessionista a Baviera) i, per descomptat, als Estats Units on el seu Tribunal Suprem té emfàticament declarat que el país és “una unió indestructible d’estats indestructibles”, proclamació sobre la qual es basa la prohibició de qualsevol procés de secessió per més que The New York Times vengui consells editorials per als altres països i no en tingui per al seu.
En aquest context internacional, només Catalunya persisteix en una via unilateral cap a la celebració d’un referèndum de secessió. No només no l’avala la legalitat constitucional i li retreu el Tribunal Constitucional, sinó que, a més, es basa en una majoria parlamentària molt precària –no d’electors– que crea un greu problema al conjunt d’Espanya, a la mateixa Unió Europea i, sobretot, a la mateixa Catalunya en la mesura que la fractura.
El referèndum està anunciat –només verbalment– per a l’1 d’octubre. De moment, l’efectivitat de la convocatòria es fa cada vegada més inversemblant. Semblaria raonable que, com a Escòcia, Irlanda i el Quebec, es plantegés un ajornament per intentar una reformulació del procés sobiranista abocat ara al fracàs.