Molt per perdonar, encara
No es parla de res més a Madrid que de la irritació del rei emèrit, Joan Carles I, per no haver estat convidat a l’acte de celebració del 40è aniversari de les primeres eleccions democràtiques al Congrés dels Diputats. No li falta raó. Sincerament no s’entén que tant la presidenta de la Cambra com el seu hereu, l’actual monarca Felip VI, s’omplin la boca parlant de la importància del paper exercit pel llavors anomenat “Juanito el breu” en l’adveniment de la democràcia, i ningú no el convidi a escoltar-ho. Tothom a Madrid especula amb els motius, atès que tant el Govern com el mateix Congrés s’han tret les puces de sobre. Joan Carles I ha fet per manera que tothom sàpiga del seu disgust i indignació de forma eixordadora. La polèmica està servida, atès que la Casa Reial tampoc no ha donat explicacions massa clares de per què el rei emèrit no podia
Per als que van perdre la guerra, els hereus dels guanyadors han decidit que no hi haurà ni perdó ni reconciliació
seguir la cerimònia des de la tribuna prevista per a aquests casos.
És singular que l’actual Rei vulgui evitar de totes totes el contacte amb el seu predecessor. Independentment dels motius que el van portar a renunciar, arran de l’escandalós accident de caça que va destapar no només una relació extramatrimonial bastant coneguda, sinó un tràfic d’influències indigne d’un cap d’Estat, Joan Carles I ha estat el primer de la restauració monàrquica de la democràcia. Si Felip VI no té cap mena de problema a condecorar Rodolfo Martín Villa com a parlamentari d’aquelles primeres Corts democràtiques, per què condemna a l’ostracisme el seu pare? Joan Carles I va ser nomenat hereu al tron, passant per sobre el seu pare, pel mateix dictador sota el qual va servir Martín Villa. De fet Martín Villa acumula greus acusacions durant el període en què va passar per diversos ministeris abans no es va votar el primer Congrés democràtic el 77. Entre les quals, haver col·laborat en la repressió i matança que es van cometre a Vitòria, el 1976, contra els treballadors en vaga tancats a l’església de Sant Francesc. Cinc morts i 150 ferits de bala que mai han estat ni investigats ni jutjats al territori espanyol. El disc Campanades a mort de Lluís Llach, publicat l’any següent, continua sent el crit d’acusació i ràbia, encara sense resposta.
Diuen els que defensen Martín Villa que el paper que va exercir després en la consolidació de la democràcia li permet eixugar aquest episodi d’horror i mort. Potser sí, tot i que l’assumpció de la culpa i la petició de perdó podria ajudar a ser més comprensius. Però aquest cas exemplifica com pocs el que ha estat la transició espanyola: el perdó i l’oblit només han estat d’un costat. Mentre Martín Villa rep medalles de mans reials al Congrés, milers i milers d’ancians, al límit del temps que els resta, encara no han pogut recuperar els cossos de pares, mares, oncles... Espanya és el segon país del món en nombre de desapareguts i famílies que mai han pogut acomiadar els seus morts, més de 114.000. I, per a vergonya dels que presidien l’acte del Congrés, és perquè mai se’ls ha volgut buscar. De fet, l’actual president del Govern, Mariano Rajoy, s’ha mostrat enorgullit perquè mai no ha volgut destinar ni un euro a treure’ls de les fosses i retornar-los als que els ploren. Per als que van perdre la guerra, els hereus dels guanyadors han decidit que no hi haurà ni perdó ni reconciliació.