Acceptar la ‘normalitat’
La normalitat, en realitat, no és més que és un concepte estadístic, una convenció que ens permet delimitar aquells comportaments o fets que no es desvien excessivament de la mitjana, d’allò que una comunitat considera acceptable. En els últims dies m’he entretingut a anotar diversos exemples de com acceptem com a normals comportaments que, almenys segons la meva opinió, no haurien de ser-ho. La revetlla de San Joan me’n va proporcionar uns quants.
Llegit al full d’incidències del matí del 24 de juny a Catalunya: 271 persones, entre les quals 124 menors d’edat, van acabar la festa prematurament als ambulatoris o a les urgències dels hospitals, 23 amb cremades greus, 36 amb traumatismes o amputacions i 42 amb lesions oculars. Més de 5.000 trucades al telèfon d’emergències 112 i prop de 1.300 serveis dels bombers. “Abans era molt pitjor”. Tot normal, molt normal.
Ja fa anys que ningú no posa el crit al cel per l’espectacle d’unes platges plenes de merda. Total, si ja ho recolliran els serveis de neteja, que per a això hi són. Milers de ciutadans es creuen posseïdors del dret a embrutar tot el que els vingui de gust, a continuar considerant les papereres i contenidors com a inútils elements decoratius, a convertir la platja de Barcelona en una Bahía de Cochinos no envaïda per combatents anticastristes sinó per tones de bosses de plàstic, envasos, restes de menjar i de cigarretes. Res de l’altre món. Normalitat absoluta acceptada per unes autoritats, les actuals i les d’ajuntaments anteriors, que s’acontenten anunciant que l’operació neteja s’ha fet, com tots els anys, sense incidents.
El negoci de l’habitatge i la seva última variant, la dels relloguers turístics. Indignació generalitzada davant les pràctiques dels grans inversorsespeculadors, dels fons voltors, dels pirates 4.0 que s’amaguen sota la disfressa de l’economia col·laborativa a la caça del benefici ràpid, fàcil, depredador i sense gairebé risc. Tots som indignats i amb raó. Soc incapaç d’imaginar com serà la població de Barcelona d’aquí cinc o deu anys (hi quedaran barcelonins?) si abans no esclata aquesta nova bombolla com va rebentar l’anterior (som éssers de memòria curta). Però no podem obviar que el frau i la picaresca no entenen d’oficis, de simpaties polítiques, ni tan sols de classes socials. I a més d’un fins i tot li sembla perdonable, normal, que algun espavilat aprofiti un bé de titularitat comuna i ús privat tan escàs com és un habitatge de protecció oficial per rellogar-lo i fer negoci.
Que baix que hem posat el llistó de la normalitat!