Envellir tot esperant que els retornin la casa
Deu anys després que el Consistori els desallotgés, set famílies de Molins de Rei continuen pendents d’una indemnització o bé que les reubiquin
Molins de Rei
El barri de la Riera de Bonet, de Molins de Rei, el 1955 no era com ara. Als peus de Collserola tot era vegetació. Fins i tot hi havia vinyes. Va ser llavors quan un grup de veïns, majoritàriament migrants, van decidir agafar el pic i la pala i construir-se un habitatge. El mateix que va passar a molts altres barris de l’àrea metropolitana. Humils cases unifamiliars i un bloc de pisos situats al carrer Sant Pere de Romaní. “A més de les cases vam fer les vorades, les voreres, el clavegueram...”, evoca un d’ells, Antonio Padilla, de 84 anys. Hi van arrelar. Hi van veure créixer els seus fills i, fins i tot, els seus nets. “Allò era aire i tranquil·litat; era com viure en un poble però alhora a la muntanya”, descriu una altra de les veïnes, Alicia Martín, de 70 anys.
Després d’una vida en aquest barri set famílies pensaven envellir-hi. Però el primer ensurt va arribar el 1989. La construcció d’un bloc en les proximitats va remoure totes les terres, argilenques. Van començar a aparèixer esquerdes a les parets. Per la seva seguretat, van haver d’abandonar casa seva durant uns quants mesos. “La constructora es va fer càrrec de tot i va deixar les nostres coses una altra vegada segures”, indica Martín. Era un presagi del que vindria després, quan van tenir una sort ben diferent.
El 2007 els van tornar a desallotjar, aquesta vegada de forma definitiva, per perill d’enderrocament. La construcció, uns quants metres més avall, d’uns pisos de protecció oficial i d’un centre cífins vic l’any 2000 va remoure, una altra vegada, tot el terreny sobre el qual s’aixecaven les construccions. Durant set anys van viure amb por. “Eres al llit, senties un cruixit i quan et despertaves veies una paret partida”, recorda Martín. Allà ja no s’hi podia viure. “Tot es produeix per una llicència d’obres mal donada”, explica el regidor d’Habitatge de l’Ajuntament, Pep Puiggarí.
Deu anys i quatre alcaldes després del desallotjament, els veïns continuen esperant que se’ls assigni un nou habitatge o una compensació econòmica per part del Consistori, que des d’aleshores els paga el lloguer. Una dècada de promeses incomplertes i de molta frustració. “Hem actuat de bona fe, però les coses no han sortit com hauríem volgut”, s’excusa l’actual alcalde, Joan Ramon Casals. Als veïns se’ls va proposar fins a quatre solucions diferents que no van quallar mai. Un bloc on anteriorment hi havia les cases, un altre en terrenys municipals, un tercer en un solar privat i, i tot, que l’Ajuntament accedís al mercat privat. Res no va fructificar. L’administració va topar amb esculls que no va saber resoldre. Van arribar a tenir un pis assignat en dues ocasions i es van quedar amb la mel als llavis. Pep Puiggarí no surt per la tangent: “És obvi que, en el seu moment, va faltar voluntat política; al final tot es resumeix a posar 1,5 milions d’euros sobre la taula”. Enmig d’aquesta odissea els veïns van assistir a l’enderrocament definitiu de les seves cases el 2012. “Veure-ho va ser molt dolorós”, assumeix Martín, que no ha tingut valor per tornar al lloc fins que es va citar amb La Vanguardia.
L’última proposta de l’Ajuntament és acceptar una compensació econòmica o esperar a la construcció d’un nou barri a Molins de Rei, les Guardioles, prevista per a l’any que ve. Martín volia optar per la compensació i amb els diners tornar a Salamanca, però les condicions del pagament, a quatre anys i amb bona part entregada el quart any, no l’hi permeten. Esperarà al nou barri. “Per què ens els hem de creure si fa temps que no es compleix res?”, es pregunta.
Padilla es va acollir a la indemnització, que hauria hagut de començar a cobrar l’octubre del 2016 però de la qual encara no ha percebut res. La Generalitat va paralitzar el conveni perquè el valor dels pisos ha canviat i, una altra vegada, tot s’ha tornat a endarrerir. També van sorgir altres problemes. “Ens vam trobar amb alguna casa no inscrita; un veí tenia dos pisos, però la divisió no es considerava... És el tema més complex que m’ha tocat tractar”, diu Puiggarí, que espera poder començar a pagar dues de les famílies “abans de final d’any”. “Aquesta vegada serà la definitiva”, afegeix l’alcalde, Joan Ramon Casals. “Ja ens toca, em corre molta pressa”, insisteix Padilla, desesperat, mentre mostra papers del metge. En les seves paraules, la por de morir sense que es faci justícia. Alguns dels afectats ja han mort esperant.
JOSE POLO “Va faltar-hi voluntat política; al final tot es resumeix a posar 1,5 milions”, reconeix el regidor d’Habitatge