El doctor Floti
Dimarts (27 de juny) Josep Maria Flotats va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Com a persona estretament vinculada durant molts anys al teatre d’aquest país, em satisfà i m’enorgulleix que l’Autònoma s’hagi dignat a concedir un doctorat a Josep Maria Flotats. A Flotats jo sempre li he dit Floti, com l’anomenaven els seus companys de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), i si en la nostra escena ja teníem un doctor Floïd, benvingut sigui ara aquest doctor Floti. La brillant carrera del nostre actor, tant als escenaris francesos com als del nostre país, avala àmpliament aquest doctorat.
A la meva manera de veure-ho, l’homenatge té, inevitablement, una lectura reivindicativa. Comentant l’homenatge, la senyora Rahola afirma a la seva columna (29 de juny) que l’actor va ser víctima “del pujolisme de l’època”, un pujolisme que “va ser ingrat i curt de mires” amb Flotats. La senyora Rahola es refereix, esclar, a la defenestració de Flotats del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Això va passar el 1998. A Flotats, director-fundador del TNC, el van fer fora sense ni un trist comunicat, per breu que fos, de la Presidència de la Generalitat agraint-li els serveis prestats, i silenciant, censurant a la televisió autonòmica, les declaracions de l’actor. D’aquella defenestració en guardo un mal regust, i va tenir molt diverses interpretacions, entre les quals recordo la curiosa –per dirne d’alguna manera– que oferia l’editorial d’aquest diari: “Però la veritat és que aquest final tan polèmic [la destitució de Flotats al capdavant del TNC], ateses les característiques del ja exdirector, es podia endevinar gairebé des del mateix moment del seu nomenament”. Pam!
En la seva columna, la senyora Rahola cita unes paraules de la professora Roser Gauchola en què, referint-se a Flotats, diu que “ens va portar Europa a casa quan per nosaltres Europa era França”. Permeti’m que discrepi, senyora professora, però Europa ja era a casa, al teatre català, anteriorment que Flotats ens portés a França. Com us deia, jo vaig conèixer en Floti a l’ADB a finals dels cinquanta. L’ADB, una escena amb una clara vocació nacionalista, va ser fundada a mitjans dels cinquanta per personatges d’un cert pes, com l’historiador i comediògraf Ferran Soldevila, i hi havia una sèrie de noms que després tindrien un paper destacat en el teatre català: Albert Boadella, que fundaria Els Joglars; Carlota Soldevila, filla de Carles i neboda de Ferran, que cofundaria Els Joglars i el Teatre Lliure; Ricard Salvat, que cofundaria l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i Josep Maria Flotats, que després ingressaria a l’Escola Nacional Superior d’Art Dramàtic d’Estrasburg per acabar com a sociétaire de la Comédie Française. Doncs bé, Boadella, el Boadella d’Els Joglars, venia del curs del gran Lecocq, a París (descendent d’aquell mestre espadatxí que li va mostrar a Scaramouche la manera punxar-li les natges al marquès de Maynes). Igual com Anita Lizaran, Toni Albà i Sergi López. Carlota Soldevila també venia de França, de l’exili francès, i al Lliure es va ajuntar amb Fabià Puigserver, que venia de la Polònia de Kantor i Grotowsky, i amb Lluís Pasqual, fill espiritual de Giorgio Strehler, “el que ens va ensenyar a tots”, com deia en Lluïset (per cert, a Strehler també el van fer doctor honoris causa per l’Autònoma, acte al qual vaig assistir i en el qual vaig coincidir amb en Floti). I Ricard Salvat venia del Berliner de Brecht i de Piscator... Europa ja era a l’escena catalana abans que Flotats ens portés França a casa. Era a l’Adrià Gual, als Joglars, al Lliure, a la Fura del Baus, als Comediants... I era al Cicle de Teatre Llatí (al Romea), de Xavier Regàs, que ens va descobrir moltes coses i va alimentar el teatre independent català, un teatre més inquiet i receptiu que l’actual.
Quina França ens va portar Flotats? La de la Comédie Française? No. Ell sempre es va considerar un hereu del Théàtre National Populaire (TNP) de Jean Vilar. Comprensible: el jove Flotats se’n va anar un estiu al festival d’Avinyó, va veure Gerard Philipe interpretant el príncep d’Homburg i es va dir: jo vull ser com aquest. Però el seu projecte del TNC, l’anomenat Rapport Flotats, no té res a veure amb el TNP que Vilar va intentar i va aconseguir, amb penes i treballs, aixecar al que ell en deia “la balena”, el palau Chaillot, a París.
“Els carrers de la ciutat”, escriu Flotats en el seu Rapport, “hauran de convergir vers el Nacional, els habitants del barri [les Glòries!]
Europa ja era a l’escena catalana abans que Flotats ens portés França a casa; era a l’Adrià Gual, a Els Joglars...
hi viuran al voltant. Ha de ser alhora, en l’inconscient del vianant, com la font i l’església del poble”. De quin poble, del de Barcelona o de Clochemerle? El TNC de Flotats es va plantejar sense cap mena de consens. El teatre català no va ser convidat a donar la seva opinió, tampoc els partits polítics enfrontats o discordes amb CiU. L’edifici –“un teatre dins d’un temple”, com va dir qui el va dissenyar, l’arquitecte Ricardo Bofill– es va aixecar sense concurs previ i el Rapport Flotats amb prou feines va despertar comentaris, favorables o en contra, tret d’una dura, implacable crítica a càrrec de Joan Borrell (Escena, juny-juliol del 1990), el que va ser professor del cèlebre departament de Filosofia de la Universitat París-VIII.
Però tot això ja és història, mal explicada, però historia. El que avui celebrem és que a Josep Maria Flotats l’han fet doctor honoris causa per l’Autònoma. Merescudament. El doctor Floti enriqueix i alegra la nostra escena.