Clavegueres
Aquesta setmana m’he fet un tip de veure agents secrets, policies corruptes, xantatges polítics i malversació dels meus diners.
He vist l’entrevista de Jordi Évole a l’excomissari José Villarejo (La Sexta, diumenge a la nit) i les entrevistes dirigides per Jaume Roures als excomissaris Jaime Barrado i Marcelino Martín Blas (en passi de premsa a la seu de Mediapro, dimecres al matí): són dues suculentes peces de periodisme audiovisual, gènere que atresora la virtut de mostrar-te els rostres, les veus i els gestos de protagonistes de fets molt rellevants: ja no són mers noms escrits sobre el paper d’un diari, ara són persones amb cara i ulls, una psicologia en moviment: ja els tinc per coneguts meus, ja que la pantalla de la tele és una lupa de l’ànima a través del rostre. Un rostre a la pantalla és sempre una veritat irrebatible.
La veritat que he vist és la següent: el fosc excomissari Villarejo és una guineu posada a vigilar el nostre corral de les gallines i se les ha menjat a plaer. Va aprofitar el seu càrrec i la informació obtinguda en missions compromeses per fer xantatge a l’Estat (del Rei, en avall) i forrar-se. També proveïa de refrescos els etarres a l’Uruguai... per extreure’ls informació, però va mercadejar amb ella en benefici seu: el terrorisme etarra ha estat un gran negoci per a tants...
Ara sé que els setze milions d’euros de les dotze empreses de Villarejo són diners meus, dels fons reservats, i aquests reportatges em convencen que ja toca abolir els fons reservats de l’Estat, per incompatibles
Aquesta setmana m’he fet un tip de veure agents secrets, policies corruptes i xantatges polítics
amb la transparència que reclamem a la democràcia: són el sucós pessebre de remugants del xantatge, el crim d’Estat i la corrupció política.
Paios sense escrúpols com Villarejo han fabricat documents per incriminar polítics... amb l’única finalitat de fer-los pagar les culpes amb diners dels fons reservats. Si un ministre de l’Interior desitjava molt que fossin documents veraços, deixava anar feliçment la pasta de tots: si desitges molt alguna cosa, acabes pagant per ser enganyat!
Però tot se sap, i així ho mostren aquests dos documentals: m’assabento que a l’acabat de jubilar comissari Barrado (tipus recte que sí que voldria com a ministre de l’Interior) el canviaven de lloc cada cop que investigava algun fet comprometedor per a certs poders (vegeu: Javier López Madrid), i també que el ja jubilat excomissari d’afers interns Martín Blas va topar amb un mur quan va voler dilucidar què passava en la policia espanyola, utilitzada per a seguiments personals a polítics... i per irrompre en un país veí i saquejar-li els ordinadors de la Banca Privada d’Andorra.
Tot això pagat amb els meus diners, fins i tot la “mortadel·la” de Javier de la Rosa, com ell mateix anomena el cobrament de 200.000 euros (meus) a canvi de filtrar dades sobre el clan Pujol, tal com sento dir en un enregistrament telefònic.
Però no passarà res. Perquè si alguna cosa pogués passar..., aquests documentals no existirien. I existeixen. Això sí: ara tinc més clar quin tipus de gent juga amb els meus diners i mou els fils. - @amelanovela