Caminar amb els joves: sortir, veure, cridar

Ha perdut l’Església els joves? En els propers mesos i fins a l’octubre del 2018, tota l’Església i altres que hi vulguin participar, està cridada a reflexionar sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional”, que és el tema del proper sínode dels bisbes cridat a fer sorgir iniciatives i experiències renovadores. Aquest aspecte tan fonamental com és la transmissió de la fe a les noves generacions, afecta evidentment els joves però ens afecta a tots: es tracta de saber acompanyar als joves, “caminar amb ells”. El document preparatori del sínode explica que acompanyar els joves exigeix sortir dels propis esquemes preconfeccionats, trobant-los allà on són, adequant-se als seus temps i als seus ritmes; prendre’ls seriosament en les seves dificultats per desxifrar la realitat en què viuen i per transformar un anunci rebut en gestos i paraules seves, vàlides i significatives. Ha de ser l’esforç quotidià per construir la pròpia història, en la recerca més o menys conscient d’un sentit per a les seves vides.

És necessari fer un camí llarg amb els joves, que de vegades també passa a través de vies imprevisibles i allunyades. El papa Francesc recorda que “cal aprendre l’estil de Jesús, que passa pels llocs de la vida quotidiana, s’atura sense pressa i, mirant els germans amb misericòrdia, els porta a trobarse amb Déu Pare”. Cal valoritzar la creativitat de cada comunitat per construir propostes capaces de captar l’originalitat de cada jove i secundar el seu desenvolupament. En molts casos es tractarà també d’aprendre a donar espai real a la novetat, sense sufocar-la. “Ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats” (EG 33).

Tres verbs, que en els Evangelis connoten la manera en què Jesús troba les persones del seu temps, ajuden segons el papa Francesc a estructurar aquest estil pastoral ampli i renovador amb els joves: sortir, veure i cridar.

Sortir és signe de llibertat interior respecte de les activitats i de les preocupacions habituals, per tal de permetre als joves de ser protagonistes. Caldrà abandonar les rigideses que fan que sigui menys creïble l’anunci de l’alegria de l’Evangeli, sense encasellar ni presentar l’Església de forma anacrònica. La comunitat cristiana serà atractiva com més l’experimentin els joves que és acollidora.

Veure, mirar, cap al món dels joves requereix la disponibilitat per passar temps amb ells, escoltar les seves històries, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, compartint-les. Aquesta és la via per inculturar l’Evangeli i evangelitzar tota cultura, també la juvenil. Aquesta és la mirada de l’autèntic pastor, la veritable mirada del discerniment, que no vol apoderar-se de la consciència de l’altre ni predeterminar el camí de la gràcia de Déu a partir dels propis esquemes.

I cridar, ja que la mirada d’amor de Jesús per cada jove, per cada persona, es transforma en una crida a una novetat que s’ha d’acollir, explorar i construir. Cridar vol dir desvetllar el desig, moure les persones del que les té bloquejades o de les comoditats en què descansen. Cridar vol dir fer preguntes per a les quals no hi ha respostes predeterminades. Això, i no la prescripció de normes que s’han de respectar, és el que estimula les persones a posar-se en camí i trobar l’alegria de l’Evangeli.

El sínode vol recollir el gran repte de l’acostament als joves per part de tots: famílies, escoles, parròquies, política, empresa, societat... Un temps per repensar l’oferiment de la fe cristiana a les noves generacions.

El proper sínode ha de ser un temps per a repensar l’oferiment de la fe cristiana a les noves generacions