Ball d’estiu
Encara que el Grec s’expandeixi cada vegada per més llocs de la ciutat –biblioteques i fàbriques de creació urbana són els últims espais sumats a l’esdeveniment– l’amfiteatre grec de Montjuïc, amb les seves imponents i anacròniques grades de pedra, és el que dona nom al festival i, per tant, el tret de sortida, amb la funció inaugural, té lloc sempre en aquest espai a l’aire lliure creat, bé, no exactament pels clàssics sinó pels seus èmuls que, el 1929, amb motiu de l’Exposició Universal, van decidir erigir-lo.
Entre els assistents, per descomptat, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que es va asseure a primera fila al costat del tinent d’alcalde Gerardo Pisarello però no a l’anomenada “cadira de l’alcalde”, un espai de preeminència que ella sempre ha deixat buit; molt a prop, el regidor de Cultura, Jaume Collboni; una mica més lluny, el delegat del Govern, Enric Millo; així com el delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell; l’escultor Frederic Amat; l’artista plàstica Eugènia Balcells; el cantant Quico Pi de la Serra; les fotògrafes Colita i Pilar Aymerich; i gent del món teatral, com els actors Josep Maria Pou, Laura Conejero, Joan Pera, Paco Mir, Mercè Arànega, Mingo Ràfols, Àlex Casanovas o els directors Lluís Pasqual, Pau Miró, Hermann Bonnín o Toni Casares...
Josep Maria Pou sorprenia els seus interlocutors afirmant que “no he actuat mai com a actor a l’escenari del Grec, encara que us sembli mentida. Soc verge... almenys en aquest lloc. Tinc un record de quan venia amb els meus pares, a veure la companyia Lope de Vega, de José Tamayo. La primera vegada que vaig venir representaven En Flandes se ha puesto el sol,
d’Eduardo Marquina”, va apuntar amb precisió. Al final de la funció, als jardins de parterres geomètrics, subtilment il·luminats, es comentaven moltes coses, des de les últimes tafaneries teatrals a experiències personals en les recents vagues de taxis i metro (la gent va notar més la primera que la segona, pel que es veu). L’oferta gastronòmica de les parades era de prou qualitat però no tan àmplia com en anys anteriors, es comentava, i es van produir col·lapses a la parada de les hamburgueses, que van obligar alguns a plantejar-se un dilema clàssic, quan la megafonia va recordar que començava l’obra: alimentar el cos o l’esperit?
Si poguéssim, felicitaríem el jardiner-paisatgista que va dissenyar al seu dia aquests jardins, el francès Jean-Claude Nicolas Forestier (1861-1930), perquè la seva disposició permet fàcilment canviar de capelleta i que uns no s’escoltin als altres. Va ser aquest deixeble de Haussmann, a més, qui va tenir l’ocurrència de construir aquí –a l’antiga pedrera de la finca Pubill– un amfiteatre que emulés el de la ciutat grega d’Epidaure. Des d’aquí, entre tarongers, rosers, freixes, xiprers i buguenvíl·lees, rebi el nostre homenatge.
Josep Maria Pou assegura als incrèduls: “No he actuat mai com a actor a l’escenari del Teatre Grec”