A l’univers de Nijinski
Letter to a man
Direcció i escenografia: Robert Wilson Lloc i data: TNC Sala Gran (fins avui) Una creació artística sorgida de l’aliança entre el gran ballarí Mikhaïl Baríxnikov i el geni totpoderós del texà Robert Wilson esdevé, en principi, una promesa de gaudi immillorable. D’aquí ve que la presentació de Letter to a man la nit del dijous, a la sala Gran del TNC, fos un dels èxits més rotunds de la temporada. L’espectacle, del qual avui encara es fa una última funció, és una exploració plàstica de l’univers tenebrós de Vàtslav Nijinski (Kíev, 1890-Londres, 1950), el mític ballarí més cèlebre de tots els temps.
Als 28 anys, per lluitar contra els símptomes de l’esquizofrènia que s’agreujava més de pressa del que hauria volgut, Nijinski inicià l’escriptura d’unes reflexions sobre el seu art, les seves creences i les relacions íntimes que havia mantingut amb Diàguilev, tot plegat un testimoni extraordinàriament valuós per conèixer la personalitat única i complexa del ballarí. I el text de Letter to a man, subtitulat en català, beu en aquesta font, mentre Baríxnikov (Riga, 1948), desafiant la seva maduresa, fa uns incansables passos de dansa inspirats en el clàssic musical de Broadway. El més interessant, però, és la implicació íntima del professional en tota mena de moviments i alteracions de l’hàbitat espectacular que ha dirigit Bob Wilson (Waco, 1941): canvis radicals del color general del discurs; aparició d’objectes animats, entre els quals la criatura que treu a passejar una gallina monumental mentre plouen al seu voltant tot de flors escarxofades, imponents; substitucions constants de l’escenografia i reserva intermitent d’un rectangle lluminós i estret per encabir-hi per art de màgia una cadira destinada al descans del ballarí.
Arquitecte de formació, des del Watermill Center de Nova York que ha fundat, Wilson es pot lliurar a la seva passió per l’experimentació visual, adreçada obsessivament a obtenir efectes contradictors de la física elemental. Al TNC només ha pogut mostrar un ocellàs blanc creuant el cel de Nijinski, però l’hem vist assajar l’animació impossible d’objectes a Berlín, a Lisboa, a París, abans de cada nou espectacle.
La casualitat va fer que l’altra nit un servidor s’assegués a la mateixa fila que Robert Wilson ocupava al Nacional, si bé amb un passadís per entremig. El veia com inquiet mentre seguia l’espectacle. I vaig pensar si no devia estar recordant la llunyana nit del Grec del 1986, on el geni va tenir la santa barra de presentar una escena de La mirada del sord d’uns 50 minuts –ell sol, tot de negre, amenaçant un nen indígena–, per la qual cosa va rebre una pluja de xiulets i monedes. Reacció tan justiciera com l’ovació de dijous.