L’alegria de viure
El quartet francès continua embrancat en el seu viatge cap a una aparença musical on sembla que regna la llei del mínim esforç. Potser coherents amb aquesta suposada manera de fer, la banda despatxa un sisè àlbum romanticoide, trotador amb mesura i amarat d’aquest soft pop que els fa ideals per a les pistes de ball i una dolce vita amb un somriure permanent a la cara.
És una obra que s’alça conscient davant una quotidianitat marcada per la por, la incertesa, l’ et no nacionalisme rampant, la crisi dels refugiats i quan no el terror. El van gravar en un París assolat pels atacs terroristes i la seva proposta lluminosa, assolellada, optimista (el títol és perdonable en aquestes circumstàncies). En tot això hi ajuda el mélange idiomàtic que travessa el volum, on l’anglès inicial amb què van començar la seva carrera ara s’ha transformat en un batibull idiomàtic on a més de l’anglès, cohabiten l’italià, el castellà i també el francès, i tot per engrandir a la seva manera lleugera i aparentment intranscendent unes particulars vacances a Roma. I l’operació la salden amb un notable resultat, tractant-se d’un indubtable risc per a una banda que ara com ara no té parangó en l’escena rockera francesa. Per exemple, en el tema que dona títol a l’àlbum el seu vocalista, Thomas Mars, sintetitza en un “champagne or prosecco?” la filosofia despreocupada i vital que proposa el projecte sobre un teló sonor deutor de la new wave.