Somnis de pedra
El Grand Palais de París celebra en clau còmplice amb el Museu Rodin el centenari de l’artista: el profeta, sens dubte, de l’escultura moderna. Sempre polèmic, admirat i temut pels seus hereus que, curiosament, es desentenen de l’empremta cronològica, historicista, i s’aboquen a l’incisiu aprofundiment del llegat plàstic de Rodin. Una seqüència impressionant d’afinitats i descobriments que desconcerten el visitant de la mostra. Amb alguns noms n’hi ha prou: Giacometti, Richier, Baselitz, Kiefer, entre els testimonis d’homenatge al mestre del guix, l’escaiola, la pedra i el bronze. L’obra justa de Rodin no ha de deixar mai de sorprendre l’artista despert per la seva capacitat de transformació i per la versatilitat per provocar el sobtat “impacte de reconeixement”, com exigia Berenson, en què la forma imposa la seva hipnòtica energia al relat artístic i s’afirma poderosa en la batalla visual que qualifica l’obra.
Rodin s’obstinava per tornar a l’escultura l’originalitat i la força experimental que la caracteritzava en el llunyà moment renaixentista de Miquel Àngel: la Pietà Rondanini entesa com l’exemple desafiador de les possibilitats del modelatge i la talla sobre pedra. Després tres segles d’amanerament acusador, academicisme de cartó pedra i deixadesa imaginativa. Acceptemho. Rodin recull el testimoni i es declara fidel continuador del libèrrim sentinella de la fugissera veritat plàstica de la naturalesa. El seu decàleg és implacable: “Sigues home abans que artista. Imagina les formes com dirigides directament cap a tu; tota vida arrenca d’un centre que s’expandeix cap a tu”, adverteix al seu testament. En efecte, la representació del moviment va ser la primera temptació de Rodin, la negació radical del realisme, de l’objecte estàtic, i l’alternativa per indicar posicions canviants de manera simultània.
Auguste Rodin, nascut a París el 1840, havia estudiat dibuix i matemàtiques com a aproximació a l’escultura, i va aspirar a ingressar a Belles Arts com a decorador: va ser rebutjat. Tot i això, va treballar intensament en la decoració exuberant de la Borsa de Brussel·les. Rebutjat també al Saló – Home del nas trencat–, escapa a Itàlia, on s’obsessiona amb Miquel Àngel i intueix el descobriment que omplirà la seva activitat posterior: un estil sobri però vibrant, conscient de la inaprehensible presència del moviment. El 1880 li arriben els primers encàrrecs oficials, amb un d’inquietant: La porta de l’infern, que el desassossega per tota la vida i es transfigura en una paràbola de les passions humanes explicada a través del nu. Un tribut a la Divina Comèdia de Dant, certament, però també l’exercici audaç d’ajustar sobre el pla més de dos-cents nus en una cascada de figures sense rostre amb uns gestos descompostos que interpreten l’aquelarre humà i enuncien l’alfabet gràfic de l’art desmesurat de Rodin.
Els burgesos de Calais iel Monument a Victor Hugo són projectes magnífics. Un art que admira el radicalisme punxant de les formes sense normes, però que alhora enyora la destresa clàssica que regula el treball dels materials. Potser l’episodi curiós del Monument a Balzac ens brinda la lliçó duradora: liberalitat formal, sí, però silenci respectuós davant de les convencions socials. Balzac és el “gran escriptor francès del segle”. Per no parlar de la genial Robe de chambre –barnús amarat en guix– que obre l’escultura a la performance contemporània.
Baudelaire i Mahler van ser soferts models d’expressivitat per a Rodin. Avui enriqueixen l’Hôtel Byron i demostren clarament la complicitat de Camille Claudel, vestal alerta i amant cega del mestre. Ara El pensador o El petó són objecte de fervorosa mirada crítica després de dècades de silenci. La mostra de París ens revela un mar d’impressions tàctils que ens porten a Lembruck, Zadkine i Lipchitz. Rodin es revela com el mag del volum que obre a la sensibilitat actual el desplegament narratiu modern, com aquest imponent Zero, de Baselitz, amb sabatots, la picada d’ullet més ben articulada a l’art gran de Rodin: gest, expressió, signe i concepte. Amb Les tres ombres, de 1886, que desafia la sòbria simplicitat dels tres homes que avancen en el bronze de Giacometti del 1968. Ahir mateix.
Les proves en guix i els modelatges en argila ens desconcerten al taller de l’artista amb una infinitat de motius a redescobrir amb mirada neta. L’experiència exigent, fluïda i feliç d’una vida d’art. Obres que acusen la pressió dels dits de l’artista, la seva imaginació callada i enginyosa, com aquest Pié dret nu, de 1905. L’ atmosfera magnètica del vell obrador ens arrossega al Renaixement, però també a les empremtes de Brancusi i al Verre d’Absinthe, de 1914, de Picasso. Com el cos deforme que escapa d’un vas inestable en un superb assemblage del 1910. Rodin segle XXI.