Nostàlgia del dimoni

Sticky fingers, Exile on Main St. o It’s only rock’n’roll són discos dels Rolling Stones, datats als primers setanta, la publicació dels quals va ser una fita per a molts adolescents de llavors. Les seves cançons sonaven una vegada i una altra als nostres tocadiscos. La seva música ens agradava i ens semblava el màxim del rock transgressor, la banda sonora d’una època de canvis. Potser només una cosa ens agradava gairebé més que la música dels Stones: les noies que els acompanyaven. I, entre aquestes, Anita Pallenberg, que a més de ser guapa i sexi, sens dubte era la més liberal: havia estat nòvia de Brian Jones, ho era de Keith Richards i, a estones, de Mick Jagger.

Les fotos que es conserven d’aquesta era –desempolsegades fa unes setmanes, després de la seva mort– mostren una Pallenberg radiant, a cavall dels vint i els trenta anys, amb un look hippy chic que encomanaria als Stones. Sovint amb la mirada una mica extraviada per l’ús de substàncies prohibides. Però sempre amb una aura particular, basada en el seu físic i, també, en el seu principesc hedonisme. Amb ella –i d’altres– els Stones es van aficionar a les drogues, es van acostar al vudú, la màgia negra, els ensenyaments del diví marquès, etcètera. Anita era la temptació personificada. Mentre els Beatles feien el baliga-balaga amb el Guru Maharishi i es posaven místics, els Stones forçaven la màquina i consolidaven la seva fama de satàniques majestats. En certa mesura, gràcies als consells de la musa que avui evoquem, a la qual no per casualitat se sent als cors de Simpathy for the devil, aquell cim del maleïdisme stonià en què els pecadors són qualificats de sants.

La joventut de Pallenberg va ser, en certs aspectes, envejable. Va abundar en maratons de disbauxa amb els músics més gamberros i trencadors. I no precisament en pisos ocupats, sinó als hotels clàssics de Londres i a formidables mansions de la campanya anglesa. A Roma o a Marràqueix. A bord d’un Bentley o un Rolls Royce... Naturalment, això va tenir el seu preu. Pallenberg va encadenar addiccions i rehabilitacions, esquitxades amb tragèdies en el seu cercle íntim. Tant va decaure que, el 2002, va aconseguir una cosa increïble: una foto al costat de la seva vella amiga Marianne Faithfull, una altra aventurera vital baquetejada pels excessos, on aquesta, en comparació amb la pansida Anita, sembla sana com una poma.

L’estil de vida de Pallenberg pot considerar-se envejable però no modèlic. Ara bé, guanya algun punt si l’equiparem al de les dames que avui aspiren a regnar en l’escena pública i enlluernar-nos. Em refereixo a totes aquestes celebritats, it girls o influencers que volen seduir-nos des de la seva elaborada inanitat, amb el seu combinat de passarel·la, bòtox i marquisme; amb una proposta conservadora, de present beneit i futur vacu, que s’alça i s’esgota en el seu narcisisme. I que de vegades ens fa sentir –el cel ens perdoni– nostàlgia del dimoni.

Les noies dels Stones, com Anita Pallenberg, la temptació personificada, agradaven més que la música