I Poulidor va quedar segon
1967: França és a punt de celebrar el mallot groc de Poulidor, però quan ja fosqueja apareix un ciclista basc: José María Errandonea
L’historial de victòries de Raymond Poulidor és dels mes destacats del seu temps. Va guanyar la Vuelta a Espanya, Sanremo, el Dauphiné, la París-Niça, la Fletxa Valona, el Campionat de França... Però mai va tenir sort al Tour, i això va marcar la seva carrera i va impulsar la llegenda d’etern segon. La desgràcia de Poulidor al Tour sí que és insòlita. Quan va plegar n’havia disputat catorze edicions, amb un balanç de tres segons llocs i cinc tercers. Vuit podis! Però també vuit decepcions. Quan no era Jacques Anquetil era Eddy Merckx. O si no, Felice Gimondi, Lucien Aimar o Lucien van Impe.
I encara més, perquè als catorze Tours disputats mai, però mai, es va vestir de groc. Ni un sol dia va poder lluir el lideratge de la volta a França. I potser la vegada que més a prop es va quedar de la túnica sagrada va ser l’any 1967...
Vint-i-nou de juny del 1967. El Tour, sempre a la caça de novetats per animar la cursa, recupera les seleccions nacionals i implanta el pròleg, una contrarellotge curta que obre la cursa. Es va disputar a Angers, amb només 5,7 quilòmetres, i en principi es volia dur a terme com una simple exhibició, sense que els temps tinguessin transcendència. Potser per aquest motiu i vist l’horari avançat que es va fixar (l’últim competidor va acabar ben passades les 10 del vespre, amb llum artificial), els favorits van exigir prendre la sortida dels primers. Aimar, Poulidor, Gimondi, Janssen... tots van sortir ben d’hora. I qui va destacar va ser l’ídol local Poupou, amb un temps de 7m39s que ningú no era capaç de batre. El mallot groc, per fi, a les espatlles d’en Poulidor!
Però llavors, quan ja fosquejava, amb els llums dels cotxes obrint pas, va aparèixer un convidat inesperat: José María Errandonea, un basc d’Irun, amb els colors del Fagor, que va engegar en orris les portades mig preparades de L’Équipe i companyia: el rellotge dels àrbitres a la plaça de La Rochefoucauld d’Angers es va aturar en 7 minuts i 33 segons. Sis segons millor que Poulidor. Un cop més, la llegenda es feia realitat: Poulidor, segon classificat i sense el groc. D’altra banda, la premsa espanyola tenia un nou ídol. Feia només vint-i– quatre hores de la sorprenent eliminació de Manolo Santana a Wimbledon. Per primer cop a la història (i únic fins el 2003), un campió sortint queia al primer partit. El va vèncer un porto-riqueny, Charlie Pasarell, que va provocar un munt de jocs de paraules als catalanoparlants. Errandonea compensava en bona part la decepció majúscula de la gespa londinenca.
“Jo estava en el meu element”, recorda José María Errandonea, que és ara un jubilat de 76 anys que es dedica “a fer d’avi”. No ha oblidat pas aquell dijous d’ara fa 50 anys. “Jo ja havia guanyat pròlegs, era una de les meves especialitats. Penseu que vaig ser cinc cops campió d’Espanya de persecució, era un bon contrarellotgista”. Però aquell dia, a més, va frustrar la festa de Poulidor.
“A tots els equips ens van deixar escollir l’hora de sortida d’un corredor”, recorda. I amb el director de l’equip espanyol [Josep Saura] vam decidir que jo sortiria cap al final, per evitar la calor. Vaig fer alguns trams il·luminats amb bombones de camping gas. I vaig guanyar! Sé de més d’un periodista que va haver de refer llavors tota la crònica!”.
Tot i que cap al final de la carrera esportiva Errandonea i Poulidor fins i tot van compartir equip, allò d’Angers semblava tabú. “Mai no ho vam comentar, mai no em va recordar el dia que em vaig vestir de groc quan tothom ja veia el mallot a les seva esquena...”.
Malgrat tot, el Tour del 1967 té un regust agredolç per a Errandonea. El mallot el va perdre ben aviat i a la tercera etapa, quart dia de competició, va haver de plegar. “Vaig començar el Tour amb un problema molt molest: un furóncol en una zona complicada que m’impedia seure bé. En aquell temps era una infecció habitual en els ciclistes, penso que ens la transmetíem amb la roba, amb els culots, que es netejaven tots junts a les rentadores dels hotels. En aquells mateixos dies dos ciclistes més de l’equip en van patir, Otaño i Mendiburu”.
Amb el gra infectat Errandonea ni dormia bé ni podia pedalar amb comoditat. “Van fer-me una incisió per netejar-lo, però encara va ser pitjor. Cada dia em trobava pitjor”. Llavors van posar en pràctica un dels remeis casolans del ciclisme de l’època... “L’últim dia em van aconsellar que sortís a córrer amb una llonza sense os al culot. I mira, els primers quilòmetres encara, allò estava fresquet. Però quan va començar a escalfar-se...” Errandonea va posar peu a terra i va abandonar. “Va baixar de la bicicleta, va dir no puc més i va començar a plorar”, expliquen les cròniques.
“Vaig tornar en tren, des de París, i quan arribava a Baiona... va rebentar tot. Quin descans! Llàstima que era un parell de dies massa tard”. Errandonea va penjar la bicicleta l’any 1971 i va treballar de visitador mèdic i de venedor de material elèctric fins la jubilació, l’any 2006. “En els meus temps no es guanyava prou amb la bicicleta”. Ara viu entre Llucmajor i Sant Sebastià. “I diu que ara fa cinquanta anys de tot allò? Com passa el temps!”
MAI NO VA SER MALLOT GROC Ara fa 50 anys el Tour va estrenar el pròleg i, inesperadament, Poulidor va perdre in extremis
VENCEDOR AMB MALA SORT Errandonea va plegar al quart dia, amb un furóncol que li van tractar posant-li una llonza al culot