Planters i conviccions
Una important peculiaritat del futbol espanyol és el paper que reserven els principals equips al planter, especialment els tres clubs que no han baixat mai a Segona Divisió. Per raons diferents, Barcelona, Reial Madrid i Athletic viuen sotmesos a un debat constant sobre els jugadors que produeixen, com els generen i quin rendiment els ofereixen.
La fixació del Barça amb el planter procedeix de la política que va començar a mitjans dels anys setanta i el seu devastador enlairament amb l’arribada de Cruyff a la direcció de l’equip. L’èxit va ser de tal abast que el club, l’afició i l’entorn sociopolític van convertir el planter en una divisa essencial, tant en el capítol estrictament futbolístic com en l’identitari.
Si el Barça s’ha imposat un deure sagrat, fins al punt de debatre no només la producció, sinó l’estil dels seus joves futbolistes, el Reial Madrid manté una relació menys obsessiva amb la seva acadèmia. Durant molts anys ha pesat més la voluntat dels aficionats i els exjugadors, sempre disposats a mantenir viva la flama del planter, més que l’estratègia del club.
El Madrid pot viure sense massa problemes amb una escassa aportació de la seva factoria. És una qüestió apreciable, però no transcendental, en l’univers madridista. De fet, el Reial Madrid es va especialitzar durant anys a utilitzar el planter com a font econòmica. Probablement no hi ha al món cap club que hagi col·locat més jugadors joves al mercat europeu.
Fins que la realitat s’ha imposat –diversos joves comencen a tenir un impacte evident en el primer equip–, l’estratègia de Florentino Pérez no tenia els filials com a bandera. Els famosos Pavones amb prou feines van ser alguna cosa més que un ardit propagandístic del règim. Només tres jugadors –Raúl, Guti i Casillas– es van instal·lar amb fermesa a l’equip. No és una dada sorprenent que els dos més importants, Raúl i Casillas, s’enfrontessin a l’oposició privada i visceral del president.
Com el Barça, l’Athletic ha situat el planter a l’eix de la institució, amb una diferència notable. No hi ha cap mena de concessió estètica en l’ideari del club bilbaí: necessita produir jugadors per sobreviure, segons el criteri autoimposat fa un segle. És la màgia i el drama de l’Athletic.
La resta de clubs han fet un excel·lent treball amb els seus juvenils, però en cap no és una qüestió de pes. De fet, Jesús Gil, amb un llegat familiar que encara es manté a l’Atlètic, va ordenar la dissolució del planter, una de les més productives del futbol espanyol. Aquella decisió va significar, per exemple, la pèrdua de Raúl.
El Barça és l’única gran institució mundial del futbol obsessionada amb el planter. Durant anys va fer bandera del seu èxit. No fa tant, en una època especialment gloriosa, l’equip va arribar a jugar amb onze futbolistes de la Masia. La formidable producció de la factoria blaugrana també va prestigiar la selecció espanyola: set jugadors –Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Fàbregas i Pedro– van integrar l’equip que va guanyar el Mundial del 2010.
Ha estat tan notòria l’empremta de la Masia en el Barça que ara només hi ha raons per al desencant. S’ha perdut el fil del relat barcelonista. Fa temps que no hi ha presència sostinguda de jugadors del planter i, tot i això, les diferents seleccions juvenils espanyoles mantenen una altíssima proporció de nois amb origen blaugrana. Ho hem vist a la sub-21 i a la selecció sub17, campiona d’Europa.
Encara que són difícils de precisar les raons del sobtat desacord del Barça amb el planter, la mancança més gran és d’ordre executiu. Sense convicció, el pes del planter cada vegada estarà més devaluat.
Barça, Madrid i Athletic viuen un debat constant sobre els jugadors que produeixen