Contrast de parers
No vull semblar nostàlgic (violins) però recordo de petit un programa de debat esportiu que escoltava per la ràdio amb el meu pare (més violins). El programa era Contraste de pareceres i el conduïa un locutor anomenat José Luis Fernández Abajo (ja sonant Mantovani i orquestra sencera). Als que tingueu menys de 5.000 anys us explicaré que el programa consistia en trucades d’oients. Donaven la seva opinió sobre qualsevol tema d’actualitat futbolera. Sempre hi havia la fan de Neeskens amb falset Night fever iel fanàtic amb veu de Rex, però la regla general era de persones tranquil·les que miraven de convèncer de la seva opinió. Com? Mirant d’acostar els seus arguments a aquella línia de l’horitzó que era l’objectivitat. Sembla cursi, eh? Doncs ara ve el millor. Aquell programa no era l’excepció. Es podia escoltar un debat per aclarir-se. Arribaves a ells amb opinió formada, desitjant obtenir fidels per a la teva causa, evidentment, però hi havia la possibilitat de ser derrotat en les teves conviccions, que els altres t’hipnotitzessin, t’allistessin a la seva banda. Fins i tot podies reconèixer que t’havies equivocat. Aquell moment epifànic en què algú aliè a tu encertava amb una clau al teu caparró que permetia a la teva intel·ligència recol·locar les coses d’una altra manera. De vegades fins i tot al revés.
Eren altres temps, millors, pitjors, bla, bla, bla, és a dir, els de sempre. Però des de fa massa tant és arribar a una conclusió que s’acosti el més possible al que va passar, sinó que importa un rave el que va passar. En realitat és igual fins al debat. Tu connectes aquella emissora, aquell canal en concret per sentir el que vols sentir i reafirmarte en la fe veritable. Punt. Que no et vinguin a molestar amb la diversitat o les bondats de veure les coses des d’un altre angle. Tu vols que et diguin el que ja saps que ha de ser, i ha de ser el que a tu et convingui i punt. Que és un muntatge? Si perjudica l’enemic, és més que vàlid. Si dubtes, perds. Que és una bola? Que és notícia sense dades? Va, sisplau. Aquella senyora és una bruixa, així que encenguem la torxa i ens n’anem a casa seva que avui hi haurà revetlla sense ser nit de Sant Joan.
El debat no existeix: o el meu o el teu. El contrast, tampoc. Ni de bon tros, un terme tan tebi com parer. Avui impera el pesat so del que ha de ser per quedarnos tranquils perquè si tots pensen el mateix sobre alguna cosa és que aquesta cosa es pot bescanviar com a veritat encara que no ho sigui. De fet, es pot resseguir la línia que porta des del típic Programa Porqueria del
Cor fins als debats futbolers amb alè de conyac de garrafa per acabar en la picabaralla entre Rufián i Fernández Díaz o Rafael Hernando i qualsevol ésser viu que no sigui ell i els homes de negre de Matrix.