Coreomates
Jacopo Godani / Dresden Frankfurt Dance Company Lloc i data: Teatre Grec (1/VII/2017)
Estrany i exigent inici, per a una edició del festival Grec plantejada com un viatge cap a Orient, com una bona manera d’obrir els ulls (i les ments) en un empàtic itinerari cap a l’est de la Mediterrània, un trajecte al revés d’aquell en què tants es veuen avui obligats a embarcar-se o dels que, en el passat, van donar origen i arrels al nostre marc cultural. No sembla que l’exhibició virtuosa i quadriculada de les coreografies de Godani sigui la millor manera d’iniciar aquest viatge. D’acord que Godani és italià, però format a Brussel·les, a l’escola Mudra de Béjart, i després com a solista a Frankfurt, de ballarí de Forsythe, la qual cosa ha deixat empremta en el virtuosisme ple de matisos de les seves coreografies. A Barcelona, se’l coneix sobretot gràcies a IT Dansa. I són innegables l’exigència i la riquesa compositiva dels seus micromoviments i la netedat de línies del seu estil neoclàssic, així com la velocitat i la precisió amb què el conjunt noqueja visualment els espectadors. En els moments de grup, la companyia explota com una densa xarxa atrapamirades. Els membres dels ballarins són fuetades de llum. Amb els peus nus (o enfundats en uns mitjons curts que lubrificaven els girs) els intèrprets es revelen exactes, també una mica freds, perquè les coreografies abstractes de Godani no tenen cap altre sentit que el del seu desenvolupament formal. Són una mena de teorema de moviments, una partitura equivalent a la desenvolupada pels músics en escena. Hi trobem el mateix joc de simetries i la dificultat del quartet de cordes de Bartók o de la increïblement exigent peça de Ravel per a piano. Godani no es queda enrere amb els ballarins i, com passa amb Forsythe, el plantejament metalingüístic dona una aparença hermètica i cerebral a les seves creacions. Almenys, en la complexitat de Bartók hi bateguen petits ecos de la música popular, una sensibilitat folklòrica a què també remet l’imaginari de la peça de Ravel. Però què queda d’això en Godani, a part de l’exhibició virtuosa? Al llarg del dur examen de coreomates, la perfecció queda al servei d’un llenguatge abstracte de dansa que recrea i potencia la música.
Per al final es va optar amb intel·ligència pel clímax físic de Moto perpetuo, coreografia de ritme poderós al so de l’electrònica de 48Nord. Va ser contundent i es va aplaudir molt, sobretot per contrast. Però en anys anteriors va haver inauguracions amb dansa més afins als interessos d’aquesta edició (Akram Khan, Cesc Gelabert o Marcos Morau). Godani hauria brillat molt més en el Mercat o ja més avançat el Grec.