La Thyssen recrea el món de Sonia Delaunay
El Thyssen mostra la primera retrospectiva de la ucraïnesa que va conrear l’art total en pintura, disseny i moda
Aquesta és una exposició que alegra la vista i l’ànim. Es pot prendre com un compendi del més acolorit, lluminós i optimista de les avantguardes de principis del segle XX, a través de tots els vehicles possibles: des de la pintura en tela fins a la decoració d’interiors, passant per l’elaboració de teles i peces de roba, l’escenografia i els llibres. És una mostra de l’art total que la ucraïnesa Sonia Delaunay (1885-1979) va practicar des que va sortir de la seva terra amb 20 anys fins que va morir a París amb 94. La panoràmica, titulada Sonia Delaunay. Art, disseny i moda, consta de 200 peces i és al Museu Thyssen de Madrid des d’aquest 4 de juliol fins al 15 d’octubre.
Delaunay va néixer al si d’una modesta família jueva d’Odessa –llavors Rússia, avui Ucraïna– i es va criar a Sant Petersburg amb uns oncles materns que li van donar una educació cosmopolita. Va començar a formar-se com a artista el 1904 a la ciutat alemanya de Karlsruhe i dos anys després va continuar a París. Per no haver d’anar-se’n de la capital francesa es va casar amb un marxant germànic, Wilhelm Uhde, i va exposar per primera vegada a la seva galeria (1908). Gràcies a ell qual va conèixer Picasso, Braque i al seu futur marit, Robert Delaunay. Va ser allà, en aquest trànsit coincident amb el seu divorci i segon matrimoni, on tot va començar.
Mà a mà amb el seu marit, Sonia Delaunay es va orientar cap a l’abstracció, la ruptura amb els mitjans tradicionals en acompanyament de les avantguardes i l’imperi del color. Va ser quan Robert Delaunay va desenvolupar la teoria del simultanisme, basada en un tractat d’Eugène Chevreul sobre les vibracions òptiques i impressió de moviment que genera el contrast entre colors complementaris. La idea, segons ella explicaria anys després, era la següent: “El ritme es basa en números, el color es pot mesurar pel nombre de vibracions”.
Sonia Delaunay no només va portar aquesta teoria i les seves pròpies aportacions a la pintura, com feia Robert, sinó a tota la seva multifacètica creació, en suports d’allò més divers però entenent-los cadascun com a part d’una mateixa recerca i sense donar més rellevància a un mitjà que a un altre. “Per ella, el disseny d’un vestit o un complement –o la decoració d’una caixa de joguina, l’enquadernació d’un llibre o la confecció d’una vànova– tenia la mateixa importància que la pintura d’un bodegó o un autoretrat”, explica la comissària de l’exposició, Marta Ruiz del Árbol. L’essencial per a ella era expressar; encarrilar aquesta expressió en tots els suports
La mostra s’atura en el pas dels Delaunay per Espanya, que va marcar l’obra posterior de l’artista
possibles, i portar-la a tots els plans de la seva existència. Una vida de la qual va fer “una aventura del color”, va resumir Del Árbol.
L’exposició del Thyssen es fixa abans que res en les dues etapes que els Delaunay van passar a Espanya: a Madrid entre 1914 i 1915, i entre Barcelona i la capital espanyola de 1917 a 1921. L’artista va fundar llavors les marques Sonia i Delaunay,i va obrir a Madrid Casa Sonia, una botiga de decoració d’interiors. El rètol anunciava “Poesia sobre tela”.
Com assenyala el director del Thyssen, Guillermo Solana, el pas de la parella Delaunay per Espanya –amb una fructífera estada a Portugal abans d’establir-se a París– va marcar l’empremta de tota l’obra posterior d’ella. La creadora es va veure captivada pel flamenc i altres manifestacions de la cultura popular que li recordaven a la seva infantesa a Ucraïna. I, com Robert, es va veure sorpresa per la llum a la península Ibèrica. Una llum neta que els va fer revaluar el seu art: sense la boira de París, els colors vibraven sols, van dir.
Sempre des d’una estètica colorista en la qual –en paraules de Solana– va ser “mirall de totes les avantguardes”, Sonia Dealunay va treballar durant més de 25 anys (del 1925 fins als cinquanta), amb els grans magatzems holandesos Metz and Co., que van llançar internacionalment els seus dissenys tèxtils. El 1941, poc després de morir el seu marit, es va convertir en la primera dona viva que va exposar al Louvre. Una de les grans.