“No ens hem de resignar a l’enfrontament”
“No està escrit enlloc que això que passa ara [la turbulenta relació política entre Catalunya i Espanya] hagi d’acabar en un conflicte inevitable”. La solució és possible, n’hi ha prou que el Govern espanyol s’avingui a negociar una sortida que passi perquè “els ciutadans de Catalunya puguin decidir si renoven el seu compromís amb Espanya o el trenquen”. De fet, “el que és irrenunciable és que els ciutadans puguin votar”.
Qui s’expressa en aquests termes és Santi Vila, fins ara conseller de Cultura i a partir d’avui també d’Empresa i Coneixement, que ahir va presentar el seu full de ruta per a “aquesta hora tan greu” al fòrum Barcelona Tribuna, impulsat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (Sebap), l’Associació Espanyola de Directius (AED) i La Vanguardia. “No ens hem de resignar al no diàleg i a l’enfrontament”, va defensar, convençut que “el xoc es pot evitar” i que, per aconseguir-ho, “només cal una trucada de Mariano Rajoy a Carles Puigdemont en què li digui que està disposat a negociar el referèndum”. Però, malgrat que per ell –que es va definir com a “demòcrata abans que catalanista”– la solució és simple, es va mostrar especialment escèptic davant l’evidència que el president del Govern espanyol i líder del PP “no és proactiu per resoldre els problemes dels ciutadans”.
Santi Vila, com és habitual, va demostrar que té el seu propi discurs polític, més enllà de les directrius partidistes, en aquest cas del PDECat, del qual cap membre de la direcció, per cert, no va assistir a l’acte. Sí que ho va fer, en canvi, la consellera de Governació, Meritxell Borràs, o el secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana. I en aquest marc va voler evidenciar que la seva aposta és total i absoluta pel diàleg, per una sortida negociada per resoldre l’enfrontament polític entre Catalunya i Espanya, però també que davant la falta d’alternativa per part de qui l’hauria de plantejar –el Govern espanyol– i que ha deixat “els moderats a la intempèrie”, i malgrat no ser ell independentista, no té cap altra resposta als que li pregunten què fa en aquest Govern i en aquest procés que la de “continuar fidel al president Puigdemont”. Perquè, tot i que va reivindicar el dret de la generació de polítics catalans de 4050 anys de canviar les coses i ser influents com ho van ser en el seu moment els Miquel Roca o Pasqual Maragall, va aclarir que “ningú no ens pot demanar que ho fem al preu de sacrificar Catalunya”.
En un context no gens fàcil, el titular de Cultura, abans de Territori i Sostenibilitat i encara abans alcalde de Figueres, va fer gala de trajectòria política aconseguint coincidir i discrepar alhora amb Jordi Baiget quan encara no se sabia que seria destituït com a conseller d’Empresa i Coneixement pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per les seves polèmiques declaracions sobre les dificultats per celebrar el referèndum de l’1-O. Va coincidir-hi en la idea que “el que donarà solvència o no” a la consulta serà la participació ciutadana, i per això va instar a aconseguir una “participació significativa”, que va considerar que “serà inapel·lable” dins i fora de Catalunya. I va discrepar-ne en el sentit que no condicionaria mai la seva presència al Govern al fet que “es veiés afectat el meu patrimoni” i, en aquest sentit, va reafirmar el compromís de “fer tot el que calgui” perquè el procés tiri endavant i d’arribar fins al final.
Al seu entendre, només una cosa el faria abandonar el Govern, i seria “veure que estem al dictat de la CUP”, amb la qual va constatar que no tenia res en comú i no li va estalviar retrets. Com tampoc no els va estalviar cap als qui aquesta legislatura –el PDECat mateix (abans CDC) i ERC– li han permès tantes gesticulacions i que hagi tingut tant de protagonisme, en lloc d’apostar, com hauria fet ell, per unes segones eleccions després del 27-S. I de la mateixa manera que no es va mossegar la llengua en relació amb la CUP, tampoc no ho va fer a l’hora d’admetre que hi ha tensió entre el PDECat i ERC, que va considerar, això no obstant, perfectament normal i lògica en la mesura que es tracta de projectes polítics diferents que tenen ideologies i models de societat diferents.
“Només cal una trucada de Rajoy a Puigdemont per negociar el referèndum”, proposa el conseller