Israel Galván
BAILAOR
Israel Galván ha construït un espectacle polifònic, La fiesta, que es va posar a caminar a Àustria al maig i que ara arriba al teatre Grec (només avui i demà) camí del Festival d’Avinyó i una vintena d’escenaris més.
Jo abans de ser flamenc era persona”, diu Israel Galván (Sevilla, 1973), bailaor radical, sempre fidel a l’avantguarda, que, després d’una trajectòria plena de desafiaments i perplexitats, torna a fer rumb cap a un terreny desconegut. Li interessa el que no coneix, ficar-se en llocs on no les té totes. Al caire de l’abisme. Així que per primera vegada ha decidit deixar de ballar sol per ballar amb els altres, deixar-se afectar per ells i veure què passa. Els altres són músics que ballen, ballarins que fan música i cantants que fan de tot, com en aquells finals de festa en què els intèrprets marxen junts. El resultat és un espectacle polifònic, La fiesta, que es va estrenar al Festspielhaus de Sankt Pölten (Àustria) el mes de maig passat i que ara arriba al Teatre Grec (només avui i demà) per arribar al Festival d’Avinyó i una vintena de teatres i escenaris europeus.
“Quan estàs sol és millor estar sol, però quan estàs amb gent és millor de festa”, confessa Israel Galván a Pedro G. Romero, el seu col·laborador més directe i aquí responsable de la dramatúrgia. Malgrat que, val la pena advertir-ho d’entrada, la festa que proposa Israel Galván no és la que solen trobar els turistes als tablaos flamencs. La seva festa, “ni millor ni pitjor: una altra”, no té res a veure amb una alegria forçada, sinó que es connecta amb la idea de compartir, d’un “estar a l’escenari molt de veritat”, de compartir un moment i que cadascú aporti la seva manera d’expressar-se, el que vulgui o sàpiga, sense lligams, amb absoluta llibertat. “Això és el contrari d’un ballet”, precisa. El seu paper és el d’una mena de demiürg que intenta treure a cada artista la festa que porta dins, sense forçar res.
Ahir, en una aula de l’Institut del Teatre, el ballarí encara anava donant voltes a nous gestos, nous passos que sobre l’escenari del Grec podrien experimentar girs inesperats. “Cadascun de nosaltres té unes directrius, però quan sortim a l’escenari ens mirem a la cara i diem: ‘A veure què passa’”. “La dinàmica del flamenc té aquest costat salvatge, aquesta rara qualitat que fa que l’espurna pugui saltar en qualsevol moment, i per sort jo no l’he perdut”, diu satisfet, i això que “cada vegada que faig una cosa nova em qüestiono el que soc, quin tipus de bailaor soc”. En espectacles com El final de este estado de cosas, Redux (2008) i Lo real (2012) ballava i jugava” amb els músics i els objectes. Ara està molt més acompanyat, i la cosa és diferent. Aquell Galván tímid que només fa uns quants mesos confessava que no li agradava tocar la gent ballant, que li feia
molta vergonya, es mostra satisfet de l’experiència amb uns artistes que estan traient coses d’ell que ni ell mateix imaginava.
A Galván li agrada obrir portes, plantejar noves possibilitats estètiques i viure sense guió. Això explica, per exemple, que, arran del seu pas per Atenes amb motiu de la Documenta 14, incorporés a l’elenc de La fiesta el cor bizantí Ensemble Polytropon, que no va ser a l’estrena austríaca”. És el primer coreògraf del món que treballa amb un cor bizantí”, diu el director, Panagiotis Andriopulos, autor d’un article que relaciona la música bizantina i el flamenc.
També l’acompanyen vells coneguts com Caracafé, tocaor de Las 3.000 Viviendas, que aquí també canta i actua, i –atenció– debuta amb una guitarra que té les cordes tensades sobre una pota de pernil. “No m’espanto per les seves idees, perquè ja el conec”, diu rient. I Uchi, gitana “que ni canta ni balla, hi és; perquè tota ella és ball, cant i compàs”. De la banda del flamenc també ha convocat el Niño de Elche (“Hi poso la veu, però tots som objectes sonors més enllà del fet que ballem, cantem o toquem”), i els bailaors el Junco i Ramón Martínez, que balla sobre les seves puntes amb botes de taló.
Alia Sellami, cantant francesa criada a Tunísia, confessa que no sap gaire quin paper té a la festa, però que, en tot cas, no havia treballat mai amb algú que posés tan en primer pla la singularitat i les diferents personalitats dels artistes. La violinista i baixista Eloísa Cantón també canta i balla, i Alejandro Rojas-Marcos, de professió pianista, interpreta el clavicordi i l’harmònium indi.
“Abans hi era jo i al darrere, al fons de l’escenari, la massa. Ara la massa se’m menja i jo m’hi afegeixo”, conclou Galván.
“La dinàmica del flamenc té aquell costat salvatge que no he perdut”, diu el bailaor sevillà