Qui mata amb armes químiques a Síria?
L’OPAQ confirma que es va utilitzar gas sarín en l’atac de l’abril, però no aclareix l’autoria
Un informe emès aquesta setmana passada per l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ), l’organisme encarregat de verificar el tractat internacional, ha confirmat que en l’atac del 4 d’abril contra població civil a la ciutat siriana de Khan Xaikhun i en el qual van morir més de 80 persones, van ser utilitzades armes químiques i més concretament gas sarín, un agent nerviós que provoca paràlisi i asfixia en els éssers humans al cap de deu minuts d’haver-lo respirat. Divendres, el director general de l’OPAQ va emetre un comunicat afirmant que “els autors d’aquest horrible atac han de retre comptes pels seus crims”. Tot i això, l’informe no emet conclusió sobre qui va ser el responsable del massiu assassinat.
Les imatges de nens i nadons asfixiats van commoure el món i al cap de pocs dies el president dels Estats Units, Donald Trump, va ordenar per sorpresa un atac de represàlia contra una base aèria de l’exèrcit sirià. Va ser el primer atac de l’exèrcit dels Estats Units contra el règim de Baixar al-Assad i la iniciativa més unànimement aplaudida –per no dir l’única– del nou president dels Estats Units, però aviat han sorgit veus denunciant que l’ordre de Trump no va ser més que una arbitrarietat propagandística.
Baixar al-Assad va negar rotundament haver ordenat l’atac químic i els seus aliats russos i iranians van secundar el dictador i van acusar els Estats Units de violar el dret internacional a l’atacar un estat sobirà. El Kremlin va anar més enllà i va donar una altra versió dels fets, segons la qual l’aviació siriana “va colpejar accidentalment un arsenal d’armes químiques que pertanyien a rebels o terroristes”.
Inevitablement, el règim sirià és el principal sospitós, ja que ja l’agost del 2013 va ordenar un atac amb armes químiques als suburbis de Damasc en el qual van perdre la vida centenars de persones. El llavors president dels Estats Units Barack Obama va anunciar represàlies, però in extremis va canviar de plans i va acceptar un acord segons el qual el règim sirià es comprometia a destruir –sota supervisió internacional– el seu arsenal químic i firmava la convenció que prohibeix produir, emmagatzemar i utilitzar armes químiques.
El 2014, l’OPAQ i fins i tot el llavors secretari d’Estat, John Kerry, van confirmar que l’arsenal químic sirià havia estat destruït. Un any més tard, experts de Nacions Units van trobar rastres d’agents neurotòxics letals utilitzats per fabricar armes químiques en un lloc de Síria, i això va fer augmentar les sospites que el règim d’Al-Assad no estava complint amb la convenció.
Síria i Rússia afirmen en canvi que l’Estat islàmic i Al-Qaida han acumulat el seu propi arsenal químic. La seva tesi és que els gihadistes han aconseguit armes quími- ques a l’Iraq i les transporten a Síria en camions. L’ONU també ha confirmat que l’Estat Islàmic disposa de material per fabricar armes químiques.
Aquesta controvèrsia sobre qui és més sanguinari, si Baixar al-Assad o els gihadistes, ha adquirit interès en l’anàlisi de l’estratègia de Donald Trump i la justificació del bombardeig que va ordenar el president dels EUA. És cert que a més dels Estats Units, els aliats europeus i fins i tot organitzacions no governamentals com Human Rights Watch han acusat sense embuts el règim d’Al-Assad de ser el responsable de l’atac químic de l’abril. Però noves informacions revelen que el president dels Estats Units va decidir prendre represàlies malgrat que la intel·ligència militar dels Estats Units no va trobar evidències que l’atac quí- mic de Jan Sheijun fos perpetrat per l’exèrcit d’Assad.
El periodista Seymour Hersh, el premi Pulitzer que va destapar la matança de My Lay en la guerra del Vietnam i l’escàndol de la presó d’Abu Ghraib, ha remogut algunes consciències, publicant –no als Estats Units sinó al Die Welt alemany– un extens informe amb testimonis del Pentàgon i dels serveis d’intel·ligència, que parlen sota condició d’anonimat, i que porten a la conclusió que “Trump va emetre l’ordre malgrat haver estat advertit pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units que no existia cap evidència que els sirians havien utilitzat una arma química”.
Sens dubte, l’ordre d’atac de Trump va causar sorpresa perquè hores abans havia insistit que ell pensava exercir estrictament com a “president dels Estats Units i no com a president del món” i que no donaria lliçons als altres països de com han de viure. Era una manera de dir que, a diferència del plantejament d’Obama, l’enderrocament del sanguinari règim sirià no figurava entre els seus objectius, una idea que ha estat reiterada pel portaveu de la Casa Blanca, Sean Spicer. És el que ha donat peu a
Trump va ordenar una limitada represàlia a Al-Assad tot i que els assessors no tenien clar qui va gasar amb sarín
pensar que el bombardeig contra la base siriana, que es va anunciar prèviament als russos i va tenir un abast molt limitat, no va perseguia exactament escarmentar Baixar al-Assad, sinó aprofitar la commoció que van generar les imatges en televisió per presentar-se davant l’opinió pública dels Estats Units com un president expeditiu.
Trump s’havia burlat del seu antecessor, Obama, tractant-lo de president dèbil, perquè va prometre represàlies als atacs químics d’Al-Assad però després va considerar més eficaç forçar diplomàticament la destrucció de l’arsenal. Obama escoltava els seus assessors i l’OPAQ, en canvi Trump que prou clar que va per lliure, perquè pren les decisions sense comptar amb els criteris estratègics dels assessors. La setmana passada, la Casa Blanca va emetre un comunicat assegurant que el règim d’Al-Assad torna a fer de les seves i prepara un nou atac químic. I s’amenaçava el dictador de pagar “un alt preu”. Era una amenaça de guerra, però al Pentàgon i al Departament d’Estat se’n van assabentar per la premsa, encara que l’endemà van corroborar les sospites del president. Només faltaria.