Macron a Versalles
EMMANUEL Macron, el jove president de la República Francesa, va reunir ahir al palau de Versalles els parlamentaris de l’Assemblea Nacional i els del Senat per exposar-los, en una sessió extraordinària, les prioritats de govern. Macron va informar els reunits que planejava prescindir d’un terç d’ells (per assolir, va dir, més eficàcia); va afegir que preveia aixecar a l’octubre l’estat d’excepció, motivat fa dos anys per l’ofensiva terrorista; i va exposar el desig d’emprendre una reforma legal que permeti introduir més proporcionalitat en el sistema electoral, apuntant també que si els diputats es demoraven a l’hora d’aprovar reformes institucionals de pes, no descartava recórrer a referèndums.
Més enllà d’esbossar aquestes i altres mesures, i sense entrar en precisions, Macron va reafirmar ahir un acusat estil presidencialista, en la línia de Charles de Gaulle o de François Mitterrand. Ho va fer de diverses maneres. No va ser només la solemnitat de l’acte, l’escenari característicament monàrquic o el desplegament de pompa oficial. Va ser també el moment triat: la vigília de la declaració de política general d’Édouard Philippe, prevista per a avui a l’Assemblea Nacional. Amb el discurs d’ahir, que es va interpretar en determinats cercles com una trepitjada del president al seu propi primer ministre, Macron reafirma la vocació presidencialista, que li ha valgut ja altres crítiques.
La carrera de Macron fins a convertir-se en l’inquilí de l’Elisi ha estat fulgurant. Fa poc més d’un any, Macron era encara un membre del Partit Socialista i del govern sota la presidència de François Hollande. En el temps transcorregut des d’aleshores, Macron va abandonar aquesta formació, va fundar la seva, es va presentar a les eleccions presidencials, les va guanyar i, en les posteriors legislatives, va aconseguir una majoria parlamentària folgada. El president francès ha acumulat, en un breu termini, gran suport i autoritat. I no dubta a rendibilitzar la grandeur de l’Estat ni a exhibir el seu presidencialisme.
Macron va arribar a l’Elisi oferint, en temps de missatges populistes, una aposta de síntesi centrista. Va oposar el seu extrem centre als extremismes de dreta i d’esquerra, triomfant en tota línia. Ara, ja com a president, prova d’eixamplar la base i augmentar l’autoritat, tant en l’escena nacional com en l’europea o en la de les relacions amb els Estats Units. Les expectatives dipositades en ell augmenten dia a dia. I amb elles la seva responsabilitat, així com l’exigència d’un electorat a qui ja ha demostrat la seva ambició, però encara no la idoneïtat per al càrrec.