Després de la desfeta
Ningú no sap què passarà quan, als voltants del primer d’octubre, la força irresistible de l’independentisme entri en col·lisió amb l’obstacle inamovible del Govern de Madrid. El terme desfeta, fet servir per Francesc-Marc Álvaro en un recent article (“Partits per a la desfeta”, La Vanguardia, 22/VI/17) al qual em referiré més endavant em sembla suggestiu, i el manllevo aquí. La topada segellarà, en efecte, la desfeta dels dos bàndols, perquè ni un ni l’altre no hauran aconseguit el que pretenien. Cal treure importància al fet, perquè l’únic que de veritat importa en una societat madura com l’espanyola és la convivència, i podem estar orgullosos de veure com aquests anys de despropòsits, sortides de to, insolències i pallassades d’un i un altre costat han deixat aquella convivència una mica malparada, però ni de bon tros ferida. Els dos bàndols han errat el diagnòstic, han mesurat malament les seves forces i han confós els desitjos amb la realitat, errors que es veuran recollits a les urnes en el moment oportú. Però ni actituds èpiques, ni declaracions tremendes, ni amenaces i querelles no semblen haver fet efecte en un societat inclinada a la còrdia com resulta ser la n
Com era d’esper exterior ha estat un en l’enrarida atmo encara que no hagi adoptat la forma que alguns esperaven. Em refereixo no tant a l’editorial de The New York Times que desitjava un referèndum que donés com a resultat un no a la independència com a les recents declaracions del professor del MIT Daron Acemoglu, algú cridat probablement als més alts honors de la seva professió. Acemoglu suggeria que la independència no era una recepta màgica per a Catalunya i dubtava que les institucions catalanes tinguessin una qualitat millor que les de la resta d’Espanya. Condensava
rvenció així en poques frases el que molts han vingut dient durant anys sense rebre més que improperis per resposta.
I ara provem de situar-nos a la darreria de la topada. Passi el que passi, la nostra convivència necessitarà almenys un sargit, i aquell sargit, en l’àmbit del polític, passarà necessàriament pels partits. Per desgràcia, el panorama que han deixat aquests últims anys a Catalunya no és gaire encoratjador, perquè la concentració en el combat sobiranista ha ocupat fins a tal punt les energies físiques i mentals de les principals formacions que l’escenari on caldria debatre idees i propostes apareix buit: les primeres figures són absents i només queden comparses i actors de repartiment, amb els quals no es pot comptar per imprimir una direcció definida al país. És veritat que el final de festa de la tardor obligarà els principals partits a tornar a l’escenari de la política real, però veurem llavors que el que s’endevina com a força dominant es caracteritza per una notable opacitat, manifes- tada en l’aversió del seu líder per respondre a les preguntes, presentar xifres que validin les seves comptades propostes i donar si més no indicacions sobre què és el que pensa fer.
En aquest desert polític un pot celebrar l’aparició de partits de nova planta que pretenen omplir buits creats pels combats fratricides dels últims anys: els antics votants de CiU ni han desaparegut ni s’han passat en massa a l’independentisme. De manera que la reaparició d’un partit catalanista de centre és una bona notícia, i pot ser també que molts catòlics que prefereixen mantenir les seves creences en la intimitat, perquè no estan de moda, s’alegrin de poder tornar a votar un partit afí a la democràcia cristiana. Esclar que rere els seus nous líders s’endevina l’ombra d’algun dels seus precursors, però és bo que sigui així, per no malgastar l’experiència adq ida; això sí, sempre que els veterans es mantinguin en un discret segon pla, com sembla que serà. Difereixo així de l’opinió d’Àlvaro, que considera que mou a aquells nouvinguts el pobre objectiu d’aprofitar la derrota del procés, i els desitja sort. Coincideixo en canvi amb ell quan afirma que “la idea de la secessió no perdrà atractiu mentre Madrid faci el que fa” i crec, com ell, que només “una gran oferta” de Madrid causarà baixes a les files independentistes. No crec que l’actual Govern la faci, però té cabuda, en els seus punts essencials, en el marc actual.
Caldrà, doncs, esperar una millor ocasió, que potser no trigui gaire a presentarse. Mentrestant caldrà esperar... i no seria sobrer començar a treballar. Una bona escombrada de casa nostra no té per què esperar instruccions ni permisos de Madrid, i en una Catalunya més ben governada tots estaríem millor. És el moment de tenir cura de les restes de la vaixella, no de trencar més plats.
La topada segellarà la desfeta dels dos bàndols, perquè ni un ni l’altre no hauran aconseguit el que pretenien