El busca-raons
El video-fake del president Trump clavant una pallissa a un periodista de la CNN s’ha convertit, com no podia ser de cap altra manera, en un fenomen viral i els mems ja cavalquen feliços per la xarxa. Trump alimenta el seu paper de carn de late show isi continua per aquests camins aviat jubilarà tots els humoristes del país, incapaços de competir amb tal mestre de l’esperpent. És l’home espectacle, el busca-raons de taverna, el clàssic rei de la festa, amb excés d’alcohol i testosterona, que tant pot animar el personal com acabar a cops de puny. Si no fos perquè és el president d’una potència mundial que intervé decisivament en la geopolítica, i el potencial militar de la qual és inigualable, tot això seria molt divertit.
Però aquest és el president de la susdita potència, i per això mateix, les seves bromes de fatxenda no fan una punyetera gràcia. No comparteixo, tanmateix, la idea que és un boig sense estratègia, “un carallot amb milions”, com assevera en Xavier Sardà, sempre tan enemic dels eufemismes. Molt al contrari, crec que Donald Trump sap el que es fa i que no improvisa les seves boutades ala babalà, sinó que coneix el seu públic i per això utilitza l’estil busca-raons com a talismà. Darrere del Trump que colpeja fictíciament un periodista de la CNN hi ha un poderós missatge que el trumpisme ha convertit en trampolí d’èxit: la premsa, la premsa seriosa, l’oficial, la de referència a tot el món, no és de confiança, perquè forma part del grup del poder. És a dir, segons la idea-força que tant va calar a la campanya electoral, la política nord-americana estava en mans d’una mena de maquiavèl·lica conjura on periodistes, artistes de Hollywood i el tot Washington es repartien el poder i les influències, i el ciutadà comú quedava fora del repartiment. Però va arribar The Donald com a xèrif de l’Oest, per parar els peus als malvats. És el cosí de Zumosol que estomaca el pinxo de l’escola.
Amb un afegit igualment poderós: en aquests temps de xarxes socials, qui necessita The New York Times ?I així ha estat, de fet, des que va arribar a la Casa Blanca i va convertir Twitter en l’instrument predilecte per als grans anuncis. D’aquesta manera directa, encara que fal·laç, el president dribla els periodistes, els únics que poden interferir entre el missatge i els ciutadans. I zas, amb un tuit desapareixen les preguntes incòmodes, els qüestionaments difícils, el necessari exercici de posar contra les cordes un governant: Twitter convertit en una mena d’assemblea del poble, sense interlocutors, ni interferències. Per això es diverteix penjant un vídeo trucat, colpejant un periodista de la CNN, perquè sap que reforça la idea d’un president lliure dels lligams del Washington power ,iresnohiha més poderós que el logo de la CNN.
No. Trump no és perillós perquè no sap el que es fa. És perillós precisament perquè sap el que es fa.
Aviat Trump jubilarà els humoristes del país, incapaços de competir amb tal mestre de l’esperpent