La intimitat
De la mateixa manera que un jugador de futbol no gaudeix el gol marcat si no s’abraça als seus companys, una cosa semblant passa amb moltes persones incapaces de gaudir el moment que estan vivint si no el comparteixen amb el món, si no s’hi abracen. Sumin a la pèrdua d’intimitat individual la necessitat dels estats moderns per acostar-se a la concepció orwelliana del Gran Germà que tot ho veu i tot ho sap de la seva població sota el lema “ho fem per la teva seguretat”.
Avui, un film com La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock resulta anacrònic. Ja no cal mirar, tafanejar des de fora per descobrir el món secret del nostre veí, ja que aquest món, sense cap pudor, el comparteix a través de les xarxes socials. També podríem arribar a la conclusió que el pudor, la timidesa, el decòrum o la modèstia han deixat de ser virtuts en la nostra societat, que els considera fruit d’una imposició social i producte de la hipocresia. Del pudor com a defensa de la intimitat hem passat a l’exhibició permanent, fins a l’extrem de deixar entrar a la nostra realitat íntima tota mena de tecnologies miralls que ens possibilitin mostrar-nos als altres.
No es tracta ja d’una qüestió moral sinó d’una qüestió que afecta de ple al pla de les llibertats. En algun moment estem desconnectats? On comença l’interès públic i acaba la nostra privacitat? On hem d’inscriure el camp de batalla de la llibertat d’expressió i la seva defensa i regulació? En aquest temps de sobreexposició del nostre passat caldria plasmar jurídicament i tecnològicament un “dret a l’oblit”? Aquestes preguntes són qüestions que comencen a considerar-se a l’observar que empreses com Facebook, a través de l’app per a telèfons intel·ligents, podria activar el micròfon del nostre mòbil per control remot, identificar els nostres gustos musicals o televisius, entre d’altres. Un cop enderrocat l’últim bastió de la nostra intimitat i privacitat que és casa nostra, a la qual hem deixat entrar tothom per mitjà de la tecnologia, s’ha enderrocat la frontera de dins i fora.
Aquesta frontera esborrada va configurant en la nostra societat una acusació subtil, quan aquells que no volen ser espiats o tafanejats són sospitosos d’amagar alguna cosa. Avui, aquell que no es mostra resulta estrany.