Reconeixement

Simone Veil ens ha deixat. Tot un símbol. Del feminisme, de la llibertat, de la tolerància. La seva vida va ser un exemple de coherència i de fidelitat a uns mateixos principis. Víctima de la persecució nazi per la seva condició jueva, va saber superar el trauma que això li va representar per posar-se al servei de les causes més nobles. Tot Europa li deu que, per primera vegada, una ministra va defensar els drets de les dones quan fer-ho no era ni tan fàcil ni tan freqüent com ara.

Fervent europeista com a plataforma de pau, de progrés, de convivència, de tolerància. Una dona que alliçonava, escoltava, sabia ser amiga: a la vegada, mestra. Un valor que cal recordar, i per això, tot Europa li ha reconegut el que va fer i el que va ser. El que ens va donar; el que va aportar. Europa ha sabut reconèixer tot això i amb el reconeixement s’ha honorat també ella mateixa. Qui no sap reconèixer no sabrà construir un futur en llibertat. Tothom, a Europa, ha volgut reconèixer el paper de Simone Veil perquè era just i perquè altrament, si no ho fessin, es negarien a si mateixos com a homes i dones de llibertat.

I també ens ha deixat Helmut Kohl. L’artífex de la reunificació alemanya. L’home que va obrir el camí de la unitat europea. La persona que va dir que no volia una Europa germanitzada, sinó una Alemanya europea. I, per això, tots els grans líders del món han volgut recordar-lo en reconeixement del que va aportar a la causa de la pau i de la llibertat. Tots han reconegut –fins i tot des de la discrepància ideològica– el seu parer, la seva valentia, la seva decisió.

La reunificació alemanya no era fàcil.

No hi ha justificacions ni excuses; aquell dia, al Congrés, juntament amb els representants del poble, hi havia de ser el rei Joan Carles

De fet, pocs els van ajudar i, en aquest cas, Felipe González va saber fer-li costat en l’acte més europeista que Espanya ha fet en tota la seva història contemporània. Helmut Kohl es mereixia reconeixement; i, com era just, tothom l’hi ha sabut donar.

Europa necessita referents i Kohl n’és un. Com va dir la cancellera Angela Merkel, ella hi va discrepar en més d’una ocasió. Però la discrepància no exclou el reconeixement. Ben al contrari; la discrepància dona més sentit al reconeixement. El fa més sincer, més institucional. El reconeixement és expressió de llibertat, de respecte, de convivència.

Bons exemples per manifestar que al rei Joan Carles, a Espanya, el dia 28 de juny passat, se li va negar el reconeixement que, fins i tot els discrepants, li haurien donat. Un país que no sap fer aquestes coses, de reconèixer els que l’han servit en un moment donat, no és un país madur.

Ha estat un error; un absurd error. No hi ha justificacions ni excuses. Aquell dia, al Congrés dels Diputats, juntament amb els representants del poble, havia d’haver estat el rei Joan Carles. Ningú, de tots els colors i condicions, no ho hauria discutit.

A Simone Veil i a Helmut Kohl se’ls ha donat el reconeixement que mereixien. Mentre que al rei Joan Carles, absurdament, se li ha negat. Tothom té dret a discutir el valor d’aquell 15 de juny del 1977, però si es fa un acte institucional per commemorar la data, en què es convida tots els que en aquella data van exercir un paper o altre, el que no té sentit és oblidar-se del rei Joan Carles.

Té més transcendència l’absència que la presència.