La sembra de la por
Sembrar por per aconseguir submissió i docilitat és el camí de l’autoritarisme. Per això provoca malestar llegir la frase de Carles Puigdemont “ens tenen por..., i més que els en farem”, llançada com a president de la Generalitat a un grup d’alcaldes proclius a cedir espais per a l’1 d’octubre. Assenyalem que vanagloriar-se d’infondre por revela una condició molt pobra. Contrasta, per exemple, amb el comportament que prescriu la Cartilla de 20 de desembre del 1845 d’acord amb la qual el guàrdia civil ha de ser “sempre fidel al seu deure, serè en el perill, i així exercint les seves funcions amb dignitat, prudència i fermesa, serà més respectat que el que amb amenaces només aconsegueix malmesclar-se amb tots”. Per això, afegeix la Cartilla, “ha de ser prudent sense debilitat, ferm sense violència i polític sense baixesa, de manera que no hagi de ser temut sinó pels malfactors, ni temible, sinó pels enemics de l’ordre”. Per això ha de procurar “ser sempre un pronòstic feliç per a l’afligit”.
Tot indica que el president de la Generalitat, avui, mentre se celebra l’Independence day als Estats Units, es proposa de brindar detalls sobre la convocatòria de l’1 d’octubre, novel·la d’intriga i suspens on –en absència de normes promulgades després del corresponent debat i aprovació parlamentària– es recorre a una al·locució amb decibels multiplicats per la megafonia per enfervorir els addictes i atemorir els discrepants, una vegada presentada Catalunya com a víctima de la pèrfida Espanya, mereixedora de tots els desafectes i de totes les rancúnies. Arribats aquí, convindria preguntar-se si no seria millor salvar la cara sol·licitant ajuda dels equips de desactivació d’explosius i evitant plantejar un conflicte de lleialtats als inermes sota disciplina, sotmesos a una doble i incompatible obediència a escala de la Generalitat i del Govern espanyol, el president del qual, Mariano Rajoy, acaba d’advertirlos també que han d’honrar la llei.
Quant a la papereta electrònica, es recomana la lectura del llibre de Roberto Casati contra el colonialisme digital, en què es demostra que el vot manual al col·legi electoral és l’únic que protegeix el secret i, per tant, la llibertat de l’elector.