Un còmic de culte

Itàlia plora la mort del seu bufó. Paolo Villaggio va morir ahir als 84 anys. Com Totò, un altre gran còmic italià del segle XX al qual se l’ha comparat per la seva influència, és un nom pràcticament desconegut fora del seu país, fidel a la regla que l’humor és poc exportable. Quan el 1992 la Mostra del Cinema de Venècia li va concedir el Lleó d’Or a la seva carrera van ser molts els que van arrufar les celles.

Mai abans no s’havia guardonat un còmic, i a sobre popular només a dins les seves fronteres. Però Villaggio era molt més que un actor: es va convertir en un fenomen de culte en l’imaginari dels italians. El seu mític personatge del comptable Ugo Fantozzi (1975), que primer va veure la llum als llibres (amb el prefaci d’Umberto Eco) i després amb nou pel·lícules, va passar a ser una icona de diverses generacions.

Quaranta anys després, les seves escenes més cèlebres tenen milions de visites a internet. La seva mort va ser anunciada ahir als mitjans italians com un autèntic trauma col·lectiu. Fantozzi encarnava l’empleat dissortat, fracassat i covard, esclau del sistema capitalista i de la burocràcia de les oficines. Villaggio mateix va treballar de jove en una fàbrica, i això el va marcar. La filmografia reflecteix una sàtira cínica en protesta contra l’abús de les elits i l’esnobisme dels intel·lectuals, que amb els anys ha mantingut tota la seva vigència.

Mario Brenta, director de cinema i professor universitari, explica a aquest diari que la seva representació grotesca de la realitat funcionava millor en el teatre i en la literatura. No obstant això, subratlla que Villaggio “va tenir la capacitat d’elevar el mite de l’antiheroi, que aconsegueix, paradoxalment, rescatar-se en la derrota”. Per aquestes raons, l’assagista Roberto Saviano va arribar a qualificar el seu missatge d’“anàrquic”, mentre que segons Roberto Benigni “va ser el pallasso més gran de la seva generació. Un nen despietat, revolucionari i alliberador”.

No obstant això, Villaggio no només va encarnar un personatge, sinó que va crear, sense caure mai en la vulgaritat, un llenguatge propi (l’Accademia della Crusca reconeix el terme fantozziano), amb expressions que ara formen part de l’argot parlat i constitueixen un referent cultural.

El crític de cinema Paolo Mereghetti va explicar una vegada per què en connectava tant amb el públic. “Fantozzi, com la majoria de la humanitat, no té talent. I ho sap. No lluita ni per guanyar ni per perdre, sinó per sobreviure. I això li permet ser indestructible. La gent el mira, s’hi identifica, se’n riu i així se sent millor. I continua portant-se com Fantozzi”. A més del seu cèlebre alter ego, Villaggio va mostrar les seves habilitats en la interpretació treballant amb directors de la talla de Federico Fellini, Ermanno Olmi o Lina Wertmüller.

Tot i això, el seu recorregut artístic no va obtenir sempre el reconeixement unànime. Per exemple, l’actor Nino Manfredi (El verdugo), potser en un atac de gelosia, va arribar a dir que “la comicitat de Fantozzi ni deixa rastre ni fa reflexionar”. La seva filla Elisabetta es queixava que el seu pare havia caigut en l’oblit en la indústria del cinema els darrers anys. Però ahir fins i tot el president de la República d’Itàlia, Sergio Mattarella, li va retre un homenatge. “Va representar com ningú les virtuts i els defectes dels italians”, va dir.

Villaggio, de caràcter irascible i amb tendència a la depressió, no amagava el seu malestar. “Estic emprenyat per aquesta tendència que hi ha sobretot a Itàlia, potser per les seves arrels catòliques, de reconèixer els mèrits dels artistes només un cop morts. Com si la mort dignifiqués”. Ahir Fantozzi es va revenjar.

Va encarnar el personatge del comptable d’Ugo Fantozzi i va guanyar el Lleó d’Or a la carrera