La revolució d’octubre
Es parla molt de la revolució d’octubre. Tot deu a estar a punt per a la commemoració del centenari quan arribi el 7 novembre, que és la data en què, segons el calendari gregorià, els bolxevics van conquerir l’Estat. Però convé no passar per alt que abans de cada octubre hi ha un juliol, un agost i un setembre. I l’any 1917 no va ser evidentment una excepció. Va ser aleshores quan es va produir el que alguns anomenen l’incident Kornílov. No sembla que el general Lavr Gueórguievitx Kornilov fos una llumenera. Un company d’armes seu, el general Alexéiev, va arribar a dir que tenia un cor de lleó i un cervell d’ovella, dues característiques que aquells que manen solen valorar especialment quan es viuen moments històrics excepcionals. No es pot descartar, per tant, que fos per aquestes qualitats que Kérenski el va nomenar, un dia de juliol del 1917, cap suprem de l’exèrcit rus. Però les personalitats híbrides com la de Kornílov són tan impredictibles com manipulables. I, poc després, segons la versió habitual, el militar, que volia frenar el procés en marxa, va plantejar un pols polític al govern que va desembocar en un intent de cop d’Estat. Altres versions interpreten que a Kornílov el van entabanar i que tot plegat va ser una jugada de Kérenski mateix per consolidar la seva posició. Passés el que passés, van ser els bolxevics els qui van aprofitar l’incident per recuperar el terreny que havien anat perdent els mesos anteriors. Potser
Una vella tàctica és col·laborar per accelerar la mort política d’aquells amb qui es col·labora
ha esdevingut un tòpic, però sense l’incident de Kornílov, o si ho preferiu sense l’astúcia amb què els bolxevics van aprofitar l’ocasió que els oferia, la revolució d’octubre difícilment s’hauria produït.
Anys després Lenin va recordar amb orgull, a La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme (1920), la tàctica que miraven de seguir. No ho va fer per nostàlgia, sinó per alliçonar els comunistes occidentals sobre com s’havien de fer les revolucions. S’adreçava, sobretot, als comunistes anglesos, que, segons ell, es mostraven infantilment reticents a entrar en el joc de la democràcia liberal per ajudar la candidatura laborista de Henderson i Snowden a vèncer la coalició encapçalada per Lloyd George i Winston Churchill. A aquells comunistes anglesos, que no acabaven de connectar amb les masses, els recomanava presentar-se a les eleccions, sostenir amb el seu vot al candidat al Partit Laborista i aprofitar les possibilitats de propaganda que els oferiria el nou doble posicionament de les seves tropes en el camp de batalla polític. La situació era, segons ell, anàloga a la de la Rússia prerevolucionària. I l’èxit de la revolució d’octubre mostrava l’eficàcia de participar en les eleccions i barrejar les formes parlamentàries i les formes extraparlamentàries de lluita. En el discurs que Lenin prescrivia als comunistes anglesos s’hi troba una frase que ha esdevingut cèlebre: “Voldria sostenir Henderson amb el meu vot de la mateixa manera que la corda sosté el penjat”. Col·laborar per accelerar la mort política d’aquells amb qui es col·labora. Una vella tàctica que encara sol alimentar l’èpica de les polítiques unitàries.