Darrere la polèmica Crexells
El premi a una novel·la autoeditada per Verkami fa sorgir a la llum les mancances del sistema literari català El paper d’un bon editor continua sent imprescindible per garantir una edició digna dels escrits
La concessió del premi Crexells a una novel·la autoeditada gràcies al micromecenatge i escrita per un autor desconegut ha ocasionat una d’aquelles marees d’indignació que de tant en tant animen els fòrums digitals que han substituït els vells cafès literaris i la recerca de la boutade enginyosa. Ara tot passa molt ràpid, tan ràpid que el premi va ser injuriat sense que cap dels lapidadors hagués llegit la novel·la guanyadora, Crui, de l’escriptor mallorquí Joan Buades.
Al marge de les desqualificacions ad hominem o de les vanitats ferides –editors que no van saber valorar l’obra o escriptors de Catalunya postergats dels premis per integrar-hi valencians, mallorquins i de la Catalunya francesa–, la qüestió de fons afecta el futur del món de l’edició. S’ha de premiar, una obra autoeditada? La literatura i l’assaig necessita l’editor que cuidi els textos, assessori l’escriptor, corregeixi errors, s’hi miri per fabricar tan bé com sàpiga l’objecte-llibre i que difongui i defensi l’autor i la seva obra. Per això avui és normal que els editors –tots coincideixen que ja no tornaran les xifres de vendes d’abans de la crisi– busquin noves fonts de finançament oferint els seus serveis editorials.
D’altra banda, l’autor que veu rebutjats els seus escrits o està descontent amb el tracte dels seus editors i distribuïdors o de rebre només una ínfima part (del 7% al 10%) del preu de venda, ¿no hi té dret, a escapar del circuit i provar fortuna amb altres vies alternatives per fer-se visible?
El son de la por produeix monstres i, a més, paralitza. L’obra de Joan Buades a Edicions Aïllades demana a crits una edició professional. La portada, el cos de lletra, l’interlineat, el paper, etcètera, la fan gairebé illegible. I el contingut i l’estructura s’haurien enriquit notablement si l’autor hagués pogut disposar de les reflexions i consells d’un editor intel·ligent. La novel·la fragmentària o les novel·les de diàleg –ja va passar a l’època de Diderot o Voltaire– sovint amaguen imperícia en la complexa construcció narrativa.
Després de la polèmica, diversos editors s’han mostrat interessats a publicar la novel·la de Buades. Entre ells, alguns que al seu dia la van rebutjar. El malson de l’editor és que li passi com a Gide, que va rebutjar À la recherche de Proust, o a Barral, que no va voler publicar cap obra de Gabriel García Márquez. En el cas de Buades, professor i assagista, la quinzena d’editors mallorquins i catalans van rebre el pròleg, els dos primers capítols i una llarga explicació de l’obra. La trama recorre el fil ininterromput de la història europea que va del nazisme a l’especulació turística i immobiliària passant pels paradisos fiscals. “Hi ha vegades que convé no dir res, n’hi ha d’altres que convé dir alguna cosa, però no n’hi ha cap que convingui dir-ho tot”, diu un cínic personatge. El jurat del Crexells té raó quan diu que, en general, en la narrativa catalana es troba a faltar una novel·la ambiciosa en les idees i en la formulació narrativa. Aquest articulista creu, però, que en la narrativa catalana hi ha, proporcionalment, més exemples d’ambició literària que en la castellana escrita a la Península, cosa que no vol dir gaire.
La gran manca de les lletres catalanes és la falta de prestigi. El fet que el 99% de catalans sàpiguen parlar català i només un 27% llegeixin llibres en aquest idioma fereix tot el sistema: editors, crítics, distribuïdors, premsa, universitat i autors. La gran palanca que pot canviar les coses és prestigiar els escriptors. Tabucchi, molt abans que sorgissin Grillo, Le Pen o Trump, em comentava els perills del triomf del KISS, acrònim del lema “Keep it simple, stupid!”. Cal prestigiar els més ambiciosos autors catalans a casa, començant per la societat civil i les universitats, perquè puguin disposar de temps i mitjans per escriure sense directrius de retorn econòmic immediat, i cal prestigiar-los fora de les fronteres, perquè es facin en congressos, fires i revistes, amb els més grans autors internacionals. Potser només deixarem els prejudicis quan vegem que a fora elogien el que aquí menyspreem.
Cada any s’hauria de començar amb l’esperit –sense exclusions– de Frankfurt 2007.