Maduro guia Veneçuela cap a l’abisme

LA degradació de Veneçuela sota la presidència de Nicolás Maduro és un llarg camí que només augura violència i mort. L’últim episodi té una càrrega simbòlica dramàtica: un grup de malfactors afins al chavisme va irrompre a l’Assemblea Nacional i va causar ferides a una vintena de persones, algunes d’elles diputats de l’oposició. Per acabar-ho d’adobar, la Cambra celebrava el dia de la Independència de Veneçuela. I encara que el president Maduro va condemnar l’atac, és impensable que els agitadors actuessin pel seu compte sense el patrocini o el beneplàcit de l’aparell de seguretat de l’Estat. “És l’hora dels revolucionaris”, va dir com una invitació a la barra lliure el vicepresident del Govern, Tareck el Aissami –acusat de vincles amb el narcotràfic pels Estats Units–, poc abans de l’assalt.

La revolució bolivariana impulsada pel comandant Chávez s’està convertint en una altra caricatura del cabdillisme típic de la vella Amèrica Llatina. Hi ha un tret definitiu que ja es percep en l’aïllament del Govern de Maduro des de les eleccions legislatives de desembre del 2015, guanyades per la Mesa d’Unitat Democràtica: la paranoia d’atribuir els problemes domèstics a conjures exteriors i maquinacions fosques. A mesura que les dificultats econòmiques augmenten i multipliquen el malestar de la població, el president Maduro opta per una fugida endavant, amb el risc de carregar-se l’ordre institucional de Veneçuela, ja en un estat molt precari i fragilitzat per anys de revolució bolivariana. La lluita amb el Parlament, contrapès presidencial, denota aquestes pulsions autoritàries del president Maduro, que sembla convençut que els seus discursos i arengues són més rellevants que les peticions de l’oposició en la Cambra legislativa. El rerefons és una cultura democràtica rudimentària, hereva del chavisme que Maduro tracta de prolongar sense adonar-se que no hi pot haver chavisme sense Hugo Chávez, mort el 2013. Es tracta d’un moviment confús, populista i especialment personalista, que implicava un culte al líder, al pare de la pàtria, un paper que a Nicolás Maduro li va gran i el desborda perillosament.

Davant la recent contestació política i popular –l’oposició ha organitzat manifestacions cada un dels últims cent dies, amb 90 morts de balanç–, el chavisme recorre cada cop més a l’excepcionalitat i prepara ara un subterfugi inquietant: l’anomenada Assemblea Constituent, un succedani de Parlament elegit a la mesura del president per esborrar per art de màgia les funcions de l’Assemblea Nacional i redactar una Constitució complaent i acrítica per a l’inquilí del palau de Miraflores, més encara que la del 1999. L’oposició critica, amb raó, que aquest engranatge confús amaga la intenció d ’“institucionalitzar la dictadura ”. El president Maduro va ser elegit per les urnes, però confon aquesta font de legitimitat amb un xec en blanc per governar sense respecte a les lleis, a l’oposició i als restants poders democràtics.

En un fons de penúries econòmiques, descens dels ingressos petroliers i desproveïment a moltes botigues, Nicolás Maduro intenta prolongar el chavisme per un equivocat sentiment de gratitud cap al seu mentor i de compromís amb les seves idees. El preu és conduir Veneçuela a l’abisme, la confrontació i el desgavell. Ja no es tracta d’un “tot per al poble sense el poble” sinó d’un suïcida “tot contra el poble”.