L’encert de l’error
La mort de Simone Veil ha concitat revisions que en subratllen la grandesa. Aquests dies s’han publicat centenars de recapitulacions biogràfiques i s’han recuperat cites que, com un esbós d’urgència, s’aproximen a la categoria humanística de Veil. Le Monde va publicar el missatge següent: “Els errors no es lamenten, s’assumeixen. La por no s’esquiva, se supera. L’amor no es proclama, es demostra”. Són afirmacions que impressionen per la substància categòrica del contingut i l’eficàcia combativa de la forma. Hauríem de conèixer les circumstàncies en què van ser pronunciades, però no és temerari imaginar que formaven part de l’argumentari que Veil va esgrimir per defensar la necessitat de legalitzar l’avortament. Els conceptes citats –error, por i amor– intervenen sovint en la decisió d’avortar encara que, amb el progrés dels hàbits sexuals i la rèmora de la ignorància mecanitzada, encara hi ha massa casos en què l’avortament queda reduït a una correcció profilàctica retroactiva que, per desgràcia, acaba banalitzant l’error, la por i l’amor.
Les paraules d’aquest missatge es complementen però fa pensar que els errors no s’hagin de lamentar sinó d’assumir. El secret rau en definir el verb assumir sabent que no vol dir el mateix avui que quan Veil el va pronunciar. Perquè, en les últimes dècades, han circulats interpretacions molt indulgents de la idea d’error que agreugen l’hiperproteccionisme educatiu a què sotmetem els nens i que, per desgràcia, es contagia a molt àmbits de la vida dels joves i els adults. A l’empara de l’autoajuda més fraudulenta, es tunegen les paraules fins a extirpar-ne
En les últimes dècades han circulat interpretacions molt indulgents de la idea de l’error
part del significat. Seguint la lògica del pèndol, hem passat d’un temps en què es magnificava l’error i el fracàs com a penes irrecuperables i de conseqüències nefastes –mortalment o venialment pecaminoses– a una indulgència que no solament tergiversa el significat del verb assumir sinó que gairebé eleva els errors i els fracassos al nivell de bona notícia o d’experiment recreatiu. Hi ha qui fins i tot s’atreveix a afirmar en públic que el fracàs és una oportunitat i que s’aprèn més dels errors que dels encerts, silenciant de manera deliberada la dimensió de la responsabilitat i de la rellevància de les conseqüències. A risc d’equivocarme i acumular un altre fracàs, no em refio d’aquesta afirmació a punt de convertirse en dogma tertulià. Mirant enrere, intueixo que tant la gent que he conegut com jo aprenem més dels encerts que dels errors. I d’alguns fracassos o no ens n’hem recuperat o ens ha costat déu i ajuda aconseguir-ho, probablement perquè ens ha faltat el coratge d’assumir-los com proclamava Veil. Els encerts, en canvi, han perdut prestigi i estan a punt de ser mal vistos. Però malgrat que el mètode científic ha avançat gràcies a la perfecta cadència d’assaig-error, a la vida diària i en situacions de supervivència terrenal, m’estimo més la pedagogia de l’encert.