La marmita de l’UKIP

LA marmita l’UKIP és com la del druida Panoràmix, però la seva poció no és màgica, sinó tòxica. Els qui cauen dintre no tenen la fortalesa d’Obèlix, sinó la maldat de Nigel Farage. Si fa poc més d’un any les mentides de Farage (“va ser un error dir que el Regne Unit abona 350 milions de lliures a la UE i que per tant podrem destinar els diners a la sanitat”) van impulsar el Brexit, ara el partit populista pretén canviar l’antieuropeisme per la islamofòbia.

De la marmita populista britànica de l’UKIP n’acaba d’emergir Anne Marie Waters, a la qual el Daily Telegraph ha qualificat de Joana d’Arc neofeixista, que aspira a liderar el partit. Aquest personatge desenraonat intenta ressuscitar un partit moribund, que des del Brexit només acumula disgustos i menyspreus. Entre altres raons perquè s’ha percebut com una màquina de mentir. Waters va més lluny en les seves referències contra la immigració que Marine Le Pen, però resulta especialment radical quan es refereix a l’islam, que assegura que no és una religió de pau –l’exlíder de l’UKIP la va suspendre la seva candidatura a diputada per Lewishan East al juny després de qualificar l’islam de“malvat i “màquina de matar”– i propugna tancar mesquites i deportar gent. Oblida que al Regne Unit hi resideixen gairebé tres milions de musulmans (el 10% de la població a Londres professa aquesta religió), la meitat dels quals han nascut al país.

Els analistes no acaben d’entendre què li ha passat a Anne Marie Waters, perquè es va iniciar políticament en el Partit Laborista i va ser una activista dels drets civils –ella és lesbiana i defensora dels matrimonis gais– per passar fa un any a relacionar-se amb el Pegida, moviment xenòfob nascut a Alemanya, que va difondre al seu país. És evident que la marmita de l’UKIP no és a base de vesc com en el cas de la del llogarret d’Astèrix, sinó d’odi, així que més que superhomes produeix monstres.