Janggu de guerra

Manuel Castells alerta en aquest article de l’enfrontament entre els EUA i Corea del Nord. “El reeixit llançament, per l’exèrcit nord-coreà, del míssil balístic intercontinental Hwasong-14, precisament el 4 de juliol, per marcar el dia de la Independència dels Estats Units, ha creuat la línia vermella de Trump. És una nova conseqüència de la tensió geopolítica originada per una estratègia de no-proliferació nuclear clarament esbiaixada”.

Sonen tambors de guerra a la península coreana. I el ressò dels seus redoblaments solca el Pacífic. Amb tints nuclears. El reeixit llançament, per l’exèrcit nord-coreà, del míssil balístic intercontinental Hwasong-14, precisament el 4 de juliol, per marcar el dia de la Independència dels Estats Units, ha creuat la línia vermella de Trump. És una nova conseqüència de la tensió geopolítica originada per una estratègia de no-proliferació nuclear clarament esbiaixada. És a dir: hi ha països responsables que poden tenir l’arma nuclear (per exemple Israel) i països als quals no se’ls pot permetre (llegeixi’s l’Iran o Corea del Nord). I aquests països es miren al mirall de Gaddafi quan va acceptar desmantellar el seu programa nuclear a canvi de garanties de no-agressió. Avui és mort. L’Iran va acceptar finalment la negociació mitjançant l’elecció de Rohani, un president moderat a qui Europa, Rússia, la Xina i Obama van donar prou seguretat per optar pel desarmament malgrat la bel·licositat d’Israel. En canvi la dictadura de Kim Jong-un no es fia de ningú i sap que si no fos per la Xina ja l’haurien desestabilitzada. I a més, la ideologia del règim no és realment comunista (van suprimir la referència a la Constitució el 2009) sinó basada en la Juche ,ésa dir, l’autosuficiència. La idea que la nació no pot dependre de l’estranger i el poble ha de comptar amb les seves pròpies forces.

Esclar que depenen de la Xina, econòmicament i diplomàticament. Però fins i tot els xinesos saben que no poden imposar massa decisions als nordcoreans, sota pena d’una crisi a la seva frontera que no poden acceptar. Som en un món en què, amb excepcions, generalment europees, els estats tendeixen a seguir la lògica de la força bruta, malgrat les proclames dels principis liberals. Recordin sempre com Bush, Blair i Aznar van ficar el món en la guerra de l’Iraq, sense cap justificació, mentint descaradament sobre inexistents armes de destrucció massiva i provocant així una desestabilització de l’Orient Mitjà de la qual ara paguem les conseqüències.

En aquest context, és lògic, encara que perillós, que la dictadura nord-coreana provi d’aconseguir una capacitat nuclear que la posi fora de perill d’imposicions dels Estats Units. Encara més quan no s’ha perdut l’esperança d’una reunificació coreana, alimentada ara per l’elecció de Moon, un president pacifista, que els esdeveniments arrosseguen en sentit contrari. Ni el Japó ni la Xina no volen veure ressorgir una nova Corea que, unificada, seria una potència mundial. Per la qual cosa mantenir la tensió d’una pau mai firmada i els 28.000 soldats dels Estats Units en el paral·lel 38 els convé a tots, menys als coreans, esclar.

Es produeix així una cursa contra el temps. Kim Jong-un, amb l’energia dels seus 33 anys, accelera el programa nuclear per mantenir l’autosuficiència del país, encara que té clar que no pot ser ofensiu (seria un suïcidi) sinó dissuasiu. Trump vol reafirmar la “Gran Amèrica” que segons ell ha de tornar a imperar al món, doblegant un país que no es deixa doblegar i que té escassa legitimitat en l’escena internacional. I aquí és on els càlculs i les estratègies poden derrapar a la menor distracció, imprudència o mala interpretació de senyals d’alarma. El temperament i l’arrogància de Trump podrien induir un atac preventiu de precisió contra les instal·lacions de llançament de míssils de Corea del Nord. Seria tornar a aprofitar l’absoluta superioritat tecnologicomilitar dels Estats Units com a argument definitiu per regentar l’ordre mundial. En principi els anomenats experts descarten aquesta possibilitat per l’alt risc que suposaria, en primer lloc per a Corea del Sud i les tropes dels Estats Units. Assenyalen que hi ha 15.000 canons de llarg abast els projectils dels quals podrien caure en el centre de Seül en 45 segons. A més de la possibilitat de llançament de míssils contra les bases dels Estats Units a Okinawa i els vaixells de la Setena Flota, objectius relativament fàcils per la seva proximitat, des de les bateries sobrevivents del bombardeig. Sobre el paper, per tant, l’opció bèl·lica hauria de ser descartada.

Però d’altra banda la creença gairebé màgica dels polítics dels Estats Units (molt més que dels militars, més cauts i professionals) en la invencibilitat de la seva tecnologia pot portar a la decisió contrària: a un atac fulminant i decisiu. Si el marge de temps és de 45 segons cal aniquilar tota capacitat ofensiva immediata en menys segons encara. Perquè no hi ha dubte que si hi ha un bombardeig limitat a una base de llançament de míssils, Kim Jong-un respondrà immediatament: és en el seu ADN. Probablement amb un atac als vaixells dels Estats Units i a les tropes a Corea del Sud en lloc de destruir Seül d’entrada. I les condicions de l’escalada a partir d’aquest punt són impredictibles.

No som aquí encara. Per moltes ganes de baralla que tingui Trump, encara és prou realista com per no pertorbar greument el pròsper negoci al Pacífic. Per la qual cosa la seva aposta principal continua sent pressionar la Xina perquè exerceixi la seva influència sobre Pyongyang. Hi haurà contactes avui en la reunió del G-20 a Hamburg. Però Trump, en els seus irresponsables tuits d’insomni imperial, ja ha expressat la seva impaciència amb Xi, a qui poc abans admirava. I s’adona que no n’hi ha prou de retirar l’amenaça contra el iuan per modificar la política xinesa. I d’altra banda, encara que la Xina ho continuï intentant no aconseguirà el compromís nord-coreà d’abandonar les seves forces nuclears. Perquè en la seva ideologia i estratègia la supervivència del seu règim està lligada a la seva capacitat de dissuasió nuclear contra els Estats Units. Així doncs, qualsevol moviment en fals pot provocar una guerra de conseqüències incalculables.

Sonen tambors preocupants a la península coreana; si Trump ataca una base de llançament

de míssils, Kim Jong-un respondrà

immediatament