Gil Roman

COREÒGRAF

El Festival Castell de Peralada va obrir la seva nova edició amb Béjart fête Maurice, un homenatge al gran coreògraf a càrrec de la seva companyia, el Béjart Ballet Lausanne, que ara està dirigida pel seu deixeble Gil Roman.

El parc del Fòrum de Barcelona torna a ser l’epicentre de l’agenda musical de la ciutat des d’ahir, quan va acollir la primera jornada del festival Cruïlla. Els últims anys aquest esdeveniment no ha deixat de consolidar posicions, ja que té l’aval del públic –divendres, amb tot venut, va acollir 25.000 espectadors– i un criteri de programació francament intel·ligent per heterogeni.

En espera de Jamiroquai –l’actuació estava prevista passades les onze de la nit–, les grans campanades de primera hora van venir de la mà dels nord-irlandesos Two Door Cinema Club, la nord-americana Ani DiFranco i el senegalès Youssou N’Dour. Un passeig fèrtil pel pop millennial, la cantautoria guerrera i el sempre suggeridor mblax africà. El rap de Kase.O, l’americana de The Lumineers i la beneïda excentricitat de Die Antwoord també figuraven entre el més destacat del programa, amb final previst per a les cinc del matí.

Feia quatre anys que Two Door Cinema Club no trepitjava Barcelona, cosa que s’explica pel període sabàtic que es van prendre a finals del 2013. Renascuts com a col·lectiu el 2016 amb un disc brillant, Gameshow, han revalidat el favor del seu públic de primera hora.

Al seu pas per l’escenari Estrella Damm, no van trigar a fer mostra d’aquesta reconnexió: a la segona de canvi, Undercover Martyn, els barrets de pirata que repartia una marca de rom van començar a voleiar en senyal de joia. Cançons com Bad decisions –amb el seu falset i pelatge disco– i la contagiosa Lavender, van anar marcant el recorregut. TDCC han trobat una fórmula que marida l’electrònica i el guitarreig, cançons pop resolutives que sembren un bon rotllo innegable entre l’audiència.

Prèviament, Ani DiFranco es va presentar a l’escenari Cruïlla Enamora. Dues dècades exactes després del seu memorable debut català al Doctor Music Festival d’Escalarre, manté les coordenades essencials del seu treball, que la situen en la més noble i reivindicativa tradició de la cantautoria americana. Això, sens dubte, deu complaure Woody Guthrie sigui on sigui..., i també molta gent que, en plena era Trump, pot trobar en les seves cançons eines per plantar cara a la foscor.

Contrabaix, bateria, guitarra elèctrica i la segona veu de la també cantautora Chastity Brown van acompanyar la de Buffalo en aquesta visita. Amb el patriarcat en el seu punt de mira –i altres lluites: va aprofitar el moment per mostrar, orgullosa, el cartell de la campanya d’Amnistia Internacional a favor dels refugiats–, va fer servir les seves guitarres com si fossin un fuet. Però també va explorar registres més íntims (Grey) i va mirar

al folk-blues en alguna ocasió. En el seu repertori improvisat, va aixecar magistralment Napoleon, va edificar un intel·ligent cant a l’esperança via Woe be gone iva culminar la gala amb el rescat de 32 flowers.

A últimes hores de la tarda havia actuat a l’escenari Time Out Youssou N’Dour. Acompanyat per una banda de 12 elements, va començar impactant fort amb Set i les formidables digressions dels seus percussionistes i un ballarí ocasional. Esplèndid de veu, va regalar al públic belleses com Li ma wessu, l’arxiconeguda 7 seconds, que va gravar amb Neneh Cherry, i la transcendent New Africa (puny alçat). Un privilegi haver-se-les amb aquesta superestrella de la world music; potser la més gran de l’Àfrica, desapareguts ja Fela Kuti i Ali Farka Touré.