Enric Badia
FORNER
Defensa l’elaboració artesana de qualitat en el centenari forn Elias, de Sant Martí, on va aprendre l’ofici de la seva mare, Anna Elias, que atén els clients del barri, i del seu avi, Jaume Elias, fill del fundador, del mateix nom.
Amb 5 anys, Enric Badia ja havia decidit què seria de gran. “La meva mare i el meu avi es van fer forners per circumstàncies, per donar un cop de mà a casa. Jo ho soc per vocació; allò d’estudiar no m’agradava i sempre em vaig imaginar treballant a l’obrador. Però van ser ells que em van ensenyar a donar-ho tot per aquest ofici, a posar sentiment en el que faig”. Ara, amb 21 anys, assegura que és feliç i que l’obsessiona fer un bon pa: “Un error m’ensorra el dia sencer, de debò”. El seu somni és poder contribuir a dignificar una professió a la qual, explica, “ha perjudicat el mal costum d’aprofitar que posaràs gasolina per emportarte una barra de pa a casa. O permetre que al restaurant et posin un pa ressec o industrial i ningú no digui res quan sí que s’és exigent amb el que et serveixen al plat o a la copa”.
Els seus primers records al forn Elias, que acaba de celebrar el centenari, són de molt petit, jugant a l’obrador, fent els deures al despatx de la planta de dalt. O de la mare, Anna Elias, portant un cistell de barres a la seva escola, les Escolàpies de Sant Martí, on també va esturatori diar de petita. Els primers records d’ella, “recollir els cistells plens i ordenar els pans acabats de fer acuradament a les prestatgeries de la botiga, on la seva mare, que va morir l’any passat, despatxava més per amor al marit que a la feina de dependenta. Ella, ho confessa, sí que té passió per atendre. Coneix els noms dels clients i la vida del barri i s’alegra de rebre de tant en tant la visita de gent que amb els anys se’n va anar a viure a una altra zona . “De vegades entra un jove i tot just veure’l em dic: ‘A aquest jo li vaig donar bastons quan era petit’”.
Continua fent-ho amb els nens petits, com continuen rebent, per Nadal, els veïns que porten el seu pollastre, el seu capó o el seu lletó perquè els rosteixin al vell forn gi- de pedra refractària. “Aquí s’ha fet tota la vida, i la gent deixa la voluntat, que sempre van ser les estrenes dels nets”.
Anna Elias volia estudiar Psicologia. “M’apassionen les persones i aquí em nodreixo cada dia de les seves històries”. Les vides de la Camila, tot un personatge al barri; de la senyoreta Roser, com l’anomenàvem, del senyor Antonio i tants d’altres. Es nodreix d’històries reals i del que li agrada imaginar, com ara la història romàntica entre els seus avis: “Ella, Eulàlia Brossa, era bugadera d’Horta, on es mantenien els safarejos i les dones rentaven la roba de les cases de l’Eixample. L’avi,
Els primers records que té del forn, que ha fet cent anys, són de petit, jugant a l’obrador o fent els deures Després de la guerra la farina era dolenta i es venia amb comptagotes, fins que va començar a arribar de l’Argentina
Jaume Elias, feia rajoles, i jo imagino el carro que baixava al centre carregat d’aquell material i tornava amb la roba bruta”. En aquella ruta de les bugaderes passaven pel negoci que un dia es va traspassar i els Elias van decidir quedar-se’l. “Ara, amb el centenari, hem descobert que ja havia estat forn, quan va acudir a la celebració la neta de l’anterior amo”.
Jaume Elias, avi de l’Enric i pare de l’Anna, manté la il·lusió de baixar cada dia a l’obrador i veure treballar la filla i el noi, ara des de la seva cadira de rodes. Durant la República, explica, van socialitzar el forn i a cada germà, així com al pare, els van enviar a una fleca de la ciutat. Ell encara era massa petit. Els seus primers records, més que de farina, són de sirenes i curses atrafegades cap al refugi, al costat de la plaça que tenen al davant, coneguda per la gent del barri com la plaça de les Tortugues. Després van tornar a treballar, encara que la farina es venia amb comptagotes i era dolenta. “Amb Franco, el 1939 vam reobrir i la gent es va buscar la vida a través del Sindicat Vertical. La cosa va canviar quan es va firmar un acord diplomàtic amb l’Argentina i va començar a arribar una farina tan bona que al principi no sabíem ni com treballar-la”.
L’hereu era un dels seus germans, en Josep, pare de l’actriu Carme Elias (que ha donat fama al pa de la cosina Anna al món del teatre), però l’home va desenvolupar una reacció asmàtica a la pols de la farina i a en Jaume li va tocar fer-se responsable del negoci que en un futur regentarà el seu net. No hi ha res, explica l’Anna, que el faci més feliç que veure el seu pare buscar sense fer soroll aquell pa nou que la nit anterior ha preparat el noi. Mai, explica l’avi, s’havia treballat amb tan bones farines com les que avui ell fa servir”. A ella li agrada olorar les masses fermentant-se dins dels calaixos. “El pa és un ésser viu que va a parar al forn”. I perquè surti bo, no ho dubta, cal fer-lo amb amor. “Sempre ha estat així”.