Més enllà del número 78651
Quan, el 15 d’abril del 1944, la jove Simone Jacob, jueva francesa de 16 anys arrestada a Niça pels alemanys amb gairebé tota la seva família, va descendir del tren de deportats que acabava d’aturar-se a l’estació del camp d’Auschwitz-Bikernau, algú a la seva esquena li va preguntar en veu baixa la seva edat. Després d’escoltar la resposta, la veu la va comminar: “Digues que tens 18 anys”. Aquesta instrucció li va salvar la vida, perquè els nazis enviaven directament tots els menors a la cambra de gas tot just arribar. La seva segona salvadora tenia rostre i nom: es deia Stenia i era una antiga prostituta polonesa erigida en la cap del camp on eren recloses les dones. Per una raó inexplicada –inexplicable?– aquesta dona brutal la va protegir dues vegades –a ella, a la seva mare i a la seva germana–, enviantles primer a una de les destinacions menys dures d’Auschwitz –el subcamp de Bobrek, on fabricaven peces per a la companyia Siemens– i, quan ja havien estat traslladades al camp de Bergen-Belsen, en plena retirada alemanya, col·locant-la a les cuines de les SS, fet que va evitar que morissin de fam (tot i que això no va salvar la seva mare del tifus). Sense Stenia, executada a la forca pels britànics després de l’alliberament, la jove Simone Jacob, deportada número 78651 –tal com li va ser tatuat al seu braç esquerre–, no hauria esdevingut mai Simone Veil, una de les més notables figures polítiques contemporànies de França i d’Europa. I una referència moral de primer ordre.
A Auschwitz, Simone Veil va viure l’horror i va veure la cara més fosca i terrible de l’ésser humà. Va aprendre que no hi ha bons ni dolents d’una peça. Que la culpa sempre és individual. I va forjar una personalitat forta i combativa, insubornablement independent –la independència és sobretot un valor personal–, que no va canviar mai per prebendes ni va menyscabar emmotllant-se al corrent. “Soc incapaç de disfressar les meves conviccions” deia. Amb la seva mort, el 30 de juny a París als 89 anys, ha desaparegut un triple símbol: el de la gran tragèdia del segle XX, el de la lluita per l’emancipació de la dona i el del somni de la unificació d’Europa.
De supervivents de l’Holocaust n’hi ha hagut d’altres i, encara que Simone Veil va acabar al final de la seva carrera presidint la Fundació per a la Memòria de la Xoà, no és la tràgica història de la deportació –en la qual va perdre els seus pares i un germà– la raó per la qual és més coneguda i valorada.
Al capdavall, la persecució nazi la va patir sense buscar-la, mentre que els seus altres combats sempre ho van ser per elecció, començant pel dels drets de les dones.
A Simone Veil li va quedar gravat des de la infantesa l’ensenyament fonamental de la seva mare sobre la necessitat d’assolir la independència econòmica: “No només s’ha de treballar, sinó tenir una veritable professió”, els va dir a les seves filles, segons rememorava la política francesa en les seves memòries, Une vie (Una vida, 2007). Així s’ho va proposar, i arribat el moment no va dubtar a enfrontar-se al seu marit, Antoine Veil, qui preferia tenir una esposa mestressa de casa. Simone no ho va acceptar i únicament va transigir a dedicar-se a la magistratura en lloc de l’advocacia (que el seu marit considerava poc adequada per a una dona). Va ser per aquesta via que va acabar en la direcció d’Administració Penitenciària i, més tard, el 1974, com a ministra de Salut, sent president Valéry Giscard d’Estaing i primer ministre, Jacques Chirac.
El suport de tots dos i, sobretot, la seva determinació i coratge li van permetre portar a bon port el seu gran llegat polític: la llei de despenalització de l’avortament, promulgada el 17 de gener del 1975 després d’un duríssim combat polític i una agra controvèrsia social. Veil no només va tirar la llei endavant sinó que va aconseguir que en el que feia referència a la interrupció de l’embaràs l’última paraula la tingués la dona. En una època sense Twitter ni altres xarxes socials, les campanyes d’odi es vehiculaven d’una altra manera i Simone Veil va rebre en el Ministeri milers i milers de cartes insultants, “de contingut abominable i inaudit”, procedents de la ultradreta catòlica –la destrucció de les quals lamentaria després–, a més de pintades amb creus gammades. Un diputat va tenir fins i tot el mal gust d’etzibar-li que estava enviant milers de fetus “al forn crematori”... Però Simone Veil, d’una família jueva radicalment laica que no va professar mai la religió, feminista sense realment presumir de tal, es va mantenir ferma sense trontollar fins al final. Per a ella, l’important era la sort de les 300.000 dones franceses que cada any avortaven clandestinament, a França o fora, arriscant la llibertat i la vida.
Després d’aquesta batalla, Simone Veil continuaria obrint camí. Convençuda europeista, per a qui la reconciliació amb Alemanya era un imperatiu moral –tret de arriscar-se a “un conflicte encara més devastador que els precedentes”–, el 1979 va encapçalar la llista del centredreta en les eleccions que havien de crear el primer Parlament Europeu sorgit del sufragi universal i va acabar sent elegida la primera presidenta de l’Eurocambra. Veil, que abominava els nacionalismes i somiava amb una Europa federal, sempre va jutjar durament l’ambigüitat europeista del seu país –i encara més dels primers gaullistes, que la van acusar d’integrar “el partit de l’estranger”–, i en els últims anys no podia sinó lamentar la deriva del continent cap al replegament identitari.
Simone Veil va ser molt més que una supervivent dels camps d’extermini nazis. I tot i això, l’ombra de l’horror la va perseguir tota la seva vida. “Tinc la sensació que el dia en què mori, és en l’Holocaust en el que pensaré”, va confessar fa uns anys. Quan el 2010 va ingressar com a membre permanent de l’Acadèmia Francesa, a la seva espasa va fer gravar el seu número de deportada: 78651.
Simone Veil encarnava la gran tragèdia del segle XX, l’emancipació de la dona i el somni europeista