Comú deconstruït
La semàntica i els seus capricis… Per exemple, és força simpàtic que els comuns i els comunistes comparteixin l’arrel gramatical. Traïció del subconscient o conscient amb vaselina? Vagin a saber, que mai no se sap quines sorpreses freudianes s’amaguen darrere del postureig retòric. En tot cas, la coincidència és ben trobada perquè si alguna cosa comparteixen els nous comuns amb els vells comunistes és justament la capacitat de vendre fum amb molta fanfàrria. Són els reis de la pancarta, la consigna i l’altaveu, sempre disposats a les grans promeses redemptores per bé que allò que la boca grossa proclama acostuma a desaparèixer quan el vent s’endú les paraules. És la política del momentisme, de l’immediatisme tàctic, del vell, suat i sempre efectiu oportunisme. Nova política… molt vella.
El darrer exemple d’aquesta coherència precoç –és a dir, que dura el que dura– arriba amb el document que la direcció dels Comuns ha realitzat de cara a l’1-O i que es votarà avui. Més enllà del resultat de la votació, la posició de la direcció dels Comuns és inequívoca:
La política del momentisme, de l’immediatisme tàctic, del vell, suat i sempre efectiu oportunisme
no al referèndum. No cal dir que ho revesteixen amb tota la faramalla hiperideologitzada clàssica –un altre símptoma freudià amb el papà comunisme?– i que donen una mica d’estopa al PP, no fos cas que el biaix fos excessiu, però el que fan, per damunt de tot, és situar-se fora del moviment ciutadà més important de la història de Catalunya, un moviment que basa en la radicalitat democràtica i la desobediència ètica la seva identitat. És a dir, malgrat els múltiples discursos de campanya i les promeses al vent, tot ha canviat quan han arribat al poder i, per efecte de l’eròtica de la cosa, on havien dit “correm, que hi ha pressa”, ara diuen “atureu-vos, que és una fugida endavant”.
Així, per exemple, parlava la senyora Colau en una abrandada intervenció electoral: “A Catalunya i a Barcelona cada vegada som més i no podem esperar. No podem esperar ni a un canvi de la Constitució ni a les sentències de tribunals absolutament partidistes. Aquí exigim el nostre dret a decidir i volem fer-ho ja. No podem esperar més”. Però la pressa va convertir-se en calma, el compromís, en bany maria, i just aconseguir la vara d’alcaldessa, va esdevenir el suport més sòlid del relat en contra del procés català. És una antisistema mimada i adorada pel sistema.
Tal vegada la metàfora dels comuns la va fer explícita en Xavier Domènech, un matí de Tallat Party, quan li vaig preguntar com anava el tema de la república: “Xist”, va dir en un gest, i fora de micròfon va asseverar: “Ara no toca”. Certament ara no toca ni la república, ni el referèndum, ni la desobediència…, no fos cas que ara que tenen poder el posessin en perill. Perdonin que els ho digui, però gairebé són preferibles els del PP, perquè poden ser intransigents, antitot i etcètera, però com a mínim no són trilers.