Poc però amb molt de pes
Carlos López-Otín és un investigador humanista, un bioquímic que treballa a la Universitat d’Oviedo i pertany a aquella raça de cervellets que no tenen objecció en adornar una explicació del genoma humà amb una citació de Borges o Gerardo Diego. La setmana passada, en l’acte de lliurament dels premis Princesa de Girona, López-Otín va protagonitzar un diàleg amb l’actor Antonio Banderas sobre els seus inicis professionals i de com tots dos van poder encarrilar les seves respectives trajectòries.
Aquesta conversa d’obertura a l’auditori gironí a càrrec de convidats coneguts constitueix un dels plats forts en una vetllada que posa èmfasi en la vocació i el compromís juvenil amb la societat, tema central dels guardons. Que el 2017 han recaigut en personatges com Miriam Reyes Oliva, 30 anys, creadora de materials visuals per a l’aprenentatge de nens autistes, o Héctor Gomez Díaz, 35, que ha millorat la predicció del càncer de pròstata mitjançant enginyeria computacional.
L’any passat, el convidat famós va ser el director de Lo imposible, José Antonio Bayona. Va explicar que, quan era encara adolescent, es va presentar a l’examen d’entrada a l’avui conegudíssima Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de
Des del tren, López-Otín i Banderas veien com els seus pares s’empetitien mentre l’estació s’allunyava
Catalunya, que obria llavors el primer curs. Els va dir, més o menys: heu d’acceptar-me perquè soc bo i estic motivat, però, encara que no m’agafeu, faré cinema de tota manera. I el van agafar, esclar.
Aquest any, López-Otín i Antonio Banderas, moderats per Julia Otero –que no va tenir gaire feina perquè tots dos són bons conversadors–, van explicar que compartien una imatge. Tots dos, el futur científic i l’intèrpret malagueny, en cert moment, quan eren molt joves, van prendre la decisió d’abandonar la seva ciutat d’origen per anar a Madrid a ampliar horitzons. Tota una aventura. I tots dos coincideixen en un record: quan, des del tren, van veure com les figures dels seus pares, que els havien anat a acomiadar a l’estació, s’anaven empetitint en la llunyania...
És una estampa de novel·la del segle XIX, de pel·lícula neorealista italiana... Una imatge commovedora perquè ens parla d’aquell moment en què un ésser humà abandona la protecció familiar per llançar-se al desconegut, amb el motor intern que li proporciona la certesa d’una vocació.
Avui la paraula clau és narrativa. Psicòlegs i pedagogs ens insten a analitzar la nostra vida com si fos una novel·la per així poder detectar els punts forts, que cal potenciar, i els febles, que hem de millorar o corregir. Als Estats Units, sobretot, animen a plantejar-se aquesta història biogràfica amb una narrativa de “redempció personal”, en la qual el protagonista (o sigui, nosaltres) va sent capaç de superar les adversitats per desplegar un resultat positiu. En la narrativa de Banderas i López-Otín, el trauma de la separació va donar pas a l’ample camí de la realització personal.
I és el que ja deia Elias Canetti: “Queda molt poc del que vam somiar de joves. Però el pes que té aquest poc...!”.