Meritocràcia de supervivent

La longevitat del Sálvame (Telecinco) es basa en un encadenament de vides, agonies i resurreccions. Quan sembla que la fórmula, les trames, els presentadors i els col·laboradors comencen a perdre energia, sempre troben la manera de, aplicant literalment el títol del programa, ressuscitar. Durant mesos els espectadors habituals de Sálvame havien vist com el protagonisme de Belén Esteban quedava congelat per una quarantena judicial que l’obligava a no parlar del seu plet amb Toño Sanchís, que li va fer de representant en els anys més turbulents de la seva vida televisiva. Un cop dictada la sentència (a favor d’Esteban), el vigor de la col·laboradora ha renascut. No solament ha recuperat protagonisme sinó també capacitat d’influir en els audímetres.

SOCIOLOGIA SUPERVIVENT .La mecànica sempre és la mateixa: hi ha un conflicte (d’interessos, sentimental, real, fictici...) que crea un enfrontament entre uns hipotètics bons i dolents i la cadena s’encarrega d’alimentar els dos bàndols i de diversificar la presència dels uns (Esteban) i els altres (Sanchís) creant una mena d’espiral de fang, maldiença, interessos, rumors i, sobretot, un clímax melodramàtic primari. Tot plegat fa pensar en el que escrivia el sociòleg Guillaume Erner: “Avui qualsevol pot ser famós, fins i tot els que no mereixen ser-ho. Perquè –i aquesta és una distinció essencial– el món de la celebritat, contràriament al de la glòria, no és una meritocràcia”. Veient com Esteban ressuscita i reactiva la màquina de facturar (per posar-se al dia de les seves obligacions fiscals), l’afirmació d’Erner és relativa. És veritat que la televisió del segle XXI s’alimenta de multitud de personatges sense ofici ni benefici per justificar cap protagonisme objectiu. I és cert que acceptem la presència d’icones tan conegudes com les Kardashian sense preguntar-nos a què carai es dediquen. Però, un cop situats en aquesta jerarquia voraç de l’absurd, sí que podem intuir una lògica interna en què la supervivència i la capacitat d’influir en els audímetres es converteix en un nova forma de meritocràcia. Tornem a Erner: “En només un segle els personatges històrics han estat substituïts pels personatges famosos”.

Un cop dictada la sentència, el vigor de Belén Esteban com a col·laboradora ha renascut

TRUMPOLOGIA DILETANT .La permanent conflictivitat mediàtica de Donald Trump té molts punts en comú amb els codis de Sálvame i la doctrina d’un tipus de tele que necessita multiplicar i diversificar la sensació de conflicte. Com a bèstia televisiva, Trump necessita distanciar-se de la previsibilitat meritocràtica de la política convencional i del gregarisme institucional dels partits. Per això reacciona a cops d’audímetre, perquè sap com dinamitar un plató, com reactivar una trama moribunda i, sobretot, com concitar l’interès que, com a súmmum de l’exhibicionisme milionari mal educat, el manté en primera línia televisiva. I, igual que en el cas de Sálvame i Belén Esteban, el que acaba enganxant l’espectador és que, contra tota la lògica i tots els pronòstics, Trump sobrevisqui.