Empordà indie amb Wilco
El festival de Cap Roig comença amb aire rock i ambient alternatiu
Ni Elton John ni Sting ni Rod Stewart, com altres vegades. La nit inaugural de Cap Roig no va ser per a evidències. Tampoc per corejar cançons. I això que hauria estat previsible en un dels esdeveniments musicals més representatius dels estius de la Costa Brava.
Però no; aquest cop no. La vetllada inaugural de Cap Roig, que aquest any arriba a la 17a edició, un festival presidit a l’escenari –i patrocinat– per l’estrella de Miró de La Caixa, va ser, des del principi, una celebració inesperada anomenada Wilco. Grup emblemàtic en això que hem convingut a dir-ne rock alternatiu. Formació més que reconeguda –aclamada, més aviat– pels seus seguidors, molts i molt fidels, el nucli dur del concert d’ahir, extasiats com sempre davant els “Radiohead de les planícies americanes”, com se’ls coneix. Però que també va saber conquerir el cor dels indecisos.
Grup ineludible en els ambients més inquiets, on el rock és alternatiu o no és, a Cap Roig resultava una incògnita. Es pot dir que Wilco ahir a la nit no jugava a camp propi. Però va guanyar. Per golejada. “No, no som Woody Allen [que avui actuarà al mateix escenari]. Nit equivocada”, va dir. I després: “Nosaltres som Wilco”, va dir Jeff Twedy, jaqueta blanca, gorra blanca i veu blanca. Wilco, habitual al Primavera Sound, ahir a la nit va obligar a escoltar –molt més que en altres ocasions– complexes i boniques cançons del seu repertori. Expectació evident entre una part del públic i entusiasme entre els coneixedors, ells sí, que omplien el silenci, entre Ashes, Child, Cry i Heart, títols abreujats de les primeres cançons, les que van dominar la primera part. Fins a l’explosió sonora d’Art, va continuar imparable fins arribar a la coneguda, aquesta sí, Misunderstood. Cançó amb què va culminar la primera explosió sonora de la nit, efectivament, a l’estil Radiohead.
Wilco és un grup per a la gent que s’adona dels detalls. Subtils per moments; amb guitarres desfermades en d’altres. Avui dissabte, amb l’actuació de Woody Allen, serà un moment més evident. De la inauguració popular. I en dies successius s’imposarà l’eclecticisme amb Anastasia, Pretenders, Norah Jones, Estopa, Sílvia Pérez Cruz, Melendi, India Martínez o David Bisbal, per esmentar tan sols uns quants intèrprets que passaran pel certamen fins a finals d’agost.
Però ahir, amb Wilco, per una nit, l’Empordà es va transformar en un campament indie. Amb cançons amb ànima acústica, extretes de Schilco (2016), el desè i de moment últim àlbum del grup, i complementades amb explosions sonores, el que s’espera d’un concert d’estiu, servides amb ofici musical –amb aire FM– i un so impecable (cosa que s’agraeix, i molt, amb unes cançons tan subtils i complexes).
La llegenda de Wilco neix als noranta amb allò que se’n va dir Americana o country alternatiu,
El grup de Jeff Twedy, amb un so impecable, va obligar a escoltar les cançons més que a corejar-les
una cosa que havia començat a fermentar als setanta. De les cendres convulses d’aquell moviment va néixer Wilco, capitanejat des d’aleshores per Tweedy amb mà ferma. Però la veritable eclosió de Wilco com a grup imprevisible i trencador arribaria amb Yanquee hotel foxtrot (2002), un enregistrament llegendari en els ambients alternatius. El regust d’aquell disc es va fer sentir ahir a la nit. Yanquee
hotel foxtrot va arribar a ser tan alternatiu que, en el seu moment, va ser rebutjat per la discogràfica del grup. I Jeff Tweedy va penjar el disc a internet, i així es va convertir en tot un èxit. El més gran del grup fins avui: més de mig milió de còpies venudes, quan finalment va aparèixer en format físic. Allò va ser el naixement del Wilco d’ara mateix. I des d’aleshores cadascuna de les aparicions del grup es rep com un esdeveniment, com va passar ahir a l’Empordà.
Jeff Tweedy mateix, al capdavant d’una banda que en tota aquesta dècada ha viscut en una estranya estabilitat, sense els canvis continus de membres que eren la tònica del grup, és un roquer atípic, com va demostrar ahir a Cap Roig, on les seves cançons van acabar conquerint una audiència entre indiferent i expectant. Ulleres de pasta, una mica passat de pes i amb gorra, Tweedy esdevé l’antiimatge de l’heroi del rock.
I tot i això compleix, o ha complert al llarg de la seva carrera, amb els esquemes del gènere: ha estat enganxat a les drogues, però no pel seu valor recreatiu. Les migranyes el van convertir en un addicte dels narcòtics. Té, o tenia, atacs de pànic, i per això és un habitual de les urgències dels hospitals. I, per descomptat, el rock a les seves mans és una altra cosa molt diferent. Cada nit, cada concert, una incògnita per aclarir, com ahir a Cap Roig. El resultat: l’Empordà s’ha fet indie a les seves mans.
Per una nit, si més no.