No apte per a becaris
El juliol solia ser un mes tranquil, apte per a becaris. Però, d’un temps ençà, els polítics no volen vacances i compliquen l’estiu als periodistes. Aquest dilluns, a les nou del vespre, salta la notícia que el president Carles Puigdemont destitueix Jordi Baiget, i posa Santi Vila al seu lloc. Un moment. Acabo de veure Puigdemont i Vila a la Casa del Llibre. Ha estat a la presentació de Dos estados, de Ferran Mascarell. Entre els assistents hi havia Francesc Homs.
Repasso mentalment l’acte, intentant esbrinar si han donat cap pista de qui serà el nou conseller de cultura, ara que Vila es posarà al capdavant d’Empresa i Coneixement. L’editor d’Arpa, Joaquim Palau, donava la benvinguda als convidats, que han omplert la sala: Irene Rigau; Jordi Jané; Joan Rigol; Isabel-Clara Simó; Vicenç Villatoro; Albert Pèlach, director d’Enciclopèdia Catalana; el dramaturg Hermann Bonnín; el galerista Carles Taché. Mascarell dedica un agraïment especial a Ricardo Rodrigo per haver-lo animat a escriure el llibre, basat en les converses que té amb la gent a Madrid, on és delegat de la Generalitat. “Allà no cal que et facis el simpàtic perquè, si no els agrada el que dius, no els faràs canviar d’opinió”, explica, “només et respecten si dius les coses amb contundència”. Afegeix que està molt estesa la política heroica, en la qual negociar significa guanyar. I l’Estat, en mans d’una elit petita, es considera propietari de totes les terres, de les quals en seríem els masovers. “Aquest no és un procés contra Espanya”, conclourà Puigdemont, “sinó un procés per reentendre’ns”.
Però la qüestió, pensava jo dilluns a la nit, era si hi havia alguna manera d’endevinar qui duria Cultura. És un càrrec punyeter. D’una banda, has de gestionar, amb pocs diners, un munt de disciplines, des de l’art fins al cinema. De l’altra, has de satisfer molts egos que, a més, tenen accés als mitjans i, per tant, un altaveu. La majoria d’escriptors subsisteixen gràcies al columnisme. Si algun projecte no els agrada, les crítiques t’esclataran a la cara. Mascarell ho sap, perquè va ser conseller de Cultura amb dos governs distints, també regidor. Coneix tothom i tothom el coneix. Però...
“Laura Borràs no duia talons!”, exclamo triomfal l’endemà, a la sala d’estar de la senyora Florència
Ventura. Ella li ha demanat a l’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, que ens faci una foto als redactors. Assegut en una butaca al seu costat, Jordi Amat presenta Com una
pàtria. Vida de Josep Benet, que encetà ja fa temps en aquest mateix pis de Galvany, on l’amfitriona i el biografiat visqueren més de seixanta anys. Benet, “personatge complex i subtil”, segons Amat, conservava molta documentació d’una època fosca (des del 1943, quan es prometé amb na Florència), de la qual gairebé no hi ha informació. Papers i més papers, per al segon volum de les seves memòries, que no arribaria a escriure, atès que morí el 2008. Ho va fer sense rancúnia, diu la seva vídua, però trist i decebut, perquè se sentia apartat; no li feien cas.
“Va ser un Fouché bo”, segons Josep Maria de Sagarra. I Amat afegeix: “Però un mal Maquiavel”. Els seus rivals polítics eren Tarradellas i Pujol, que guanyaria les autonòmiques després que Benet hagués estat el senador més votat el 1977. Com actuaria avui? “En Josep faria el que va fer sempre: treballar per al país”, respon na Florència. Però tornem a la tafaneria dels periodistes. El fet que la direc-
tora de la Institució de les Lletres Catalanes anàs sense talons a la presentació del dia abans, podria significar que tindrem consellera? Fem travesses, però a Twitter les apostes van per una altra banda. Un segon! Recordo que Vila hi arribà un poc tard, i anava acompanyat de Manuel Forcano, director de l’Institut Ramon Llull. I si és que estaven reunits per parlar del traspàs de poders?
Poc després, l’anòsmia del sector queda en evidència quan s’anuncia el nom de Lluís Puig, fins ara director general de Cultura Popular. Les xarxes ho expliquen tot de tothom, però a l’hora de la veritat, no saben res de res. Són com el malson del Gran Germà fet real, diu Raffaella Salierno a la sala Mirador del CCCB. Dimecres més de tres-centes persones escoltaven Timothy Garthon Ash parlant dels Atacs a la llibertat d’expressió.
Ara, en la cinquena edició del Dia Orwell, l’enfocament és més literari que periodístic, i Antonio Monegal i Manel Ollé debaten sobre veritat i ficció en la distòpia totalitària. L’actriu Rosa Cadafalch llegeix fragments de
L’acusació (Periscopi/Libros del Asteroide), en què Bandi, autor dissident a l’interior, relata com és el dia a dia a Corea del Nord.
Joaquim Amat-Piniella va preferir la novel·la a la narració testimonial per escriure K.L. Reich. Considerava que la ficció, en traspassar el context, reflecteix la realitat millor que la mateixa realitat. La prova és que, en el torn de preguntes, una al·lota cubana recorda que tots els règims de control són iguals, ja sigui el del 1984, el de Kim Jong-un o el descrit per Senel Paz al llibre que inspiraria Fresa y chocolate. Quantes coses podrien llegir els polítics a l’estiu, si tenguessin vacances.
Les xarxes ho expliquen tot de tots, però a l’hora de la veritat no saben res de res