La culminació de la ciutat olímpica

El renovat Moll de la Fusta, la torre Mapfre, l’hotel Joan Carles I, la plaça de les Glòries i, com a cirereta, el Cap

de Barcelona de Roy Lichtenstein. Avui fa 25 anys Barcelona presentava la culminació de les seves actuacions urbanístiques per als Jocs. L’artista plàstic novaiorquès posava per a Inma Sainz de Baranda davant la seva acolorida escultura, descoberta per a l’ocasió després de la seva instal·lació uns dies abans i que venia a representar l’esperit de la nova ciutat, alegre i acollidora. El conjunt només presentava una pega: l’inacabat hotel Arts, una iniciativa privada que va operar sota mínims per complir els seus compromisos amb el Comitè Olímpic Internacional.

A la crònica que aquell dia obria el suplement olímpic de La Vanguardia, firmada per Marta Ricart, Elisenda Vallejo i l’enyorat Lluís Sierra, s’assenyalava que una setmana després de la comercialització dels seus espais la torre Mapfre ja tenia reservat un 16%, destinat a oficines. Tot i que en aquell moment encara es confiava que Barcelona fos designada seu del Banc Central Europeu i que aquest organisme s’ubiqués allà, al peu del flamant Port Olímpic barceloní.

Però en aquest tancament d’obres, la inversió pública superava la privada i Barcelona Holding Olímpic (Holsa), la promotora constituïda per l’Estat i l’Ajuntament, acabava la seva comesa amb deutes i importants desviacions pressupostàries. L’amortització de totes les actuacions havia d’acabar el 1998, tot i que al final les factures es van allargar fins al 2009. Encara sense la perspectiva del temps, Josep Carles Rius anticipava una crisi postolímpica: “Els deutes d’Holsa vaticinen llargs anys de sequera pressupostària i els barcelonins s’hauran de consolar veient una vegada i una altra tot allò que ara els desborda”.