Pere i Emmanuel a les residències de Versalles

Accedir aquests dies al palau de Versalles exigeix un cert esforç de voluntat. El lloc està més que mai envaït pel turista-massa: pantalons curts, càmera, motxilla, ampolla d’aigua de plàstic i totes les veus de Babel del nostre veïnatge universal. El pati empedrat és en pendent i el sol de juliol castiga durament el visitant a les cues i davant el molest control de seguretat. Va ser en aquell pati on el president Macron, el Capità de quinze anys de l’última novel·la política francesa amb naufragi final, va rebre el mes passat Vladímir Putin, fidelment retratat per Oliver Stone en la seva última entrevista, que la tele francesa va divulgar en quatre entregues a una hora intempestiva, i, naturalment, després d’un debat de “experts” que portava per títol, S’ha de creure Putin? El simple fet de donar, per una vegada, la paraula a l’adversari (“els estats sobirans poden comptar-se amb els dits d’una mà”) ja és desestabilitzador. Versalles simbolitza la grandesa monàrquica de França. Macron l’ha utilitzat per restablir un diàleg pragmàtic amb Rússia i per escenificar, de passada, el primer acte de la seva presidència que vol monàrquica i jupiteriana. A la sala del Congrés de Versalles, el president va reunir diputats i senadors per al seu primer discurs, la banalitat del qual va xocar amb la grandesa de l’escenari. França i Rússia porten malament el seu declivi, la seva relativa pèrdua de pes al món. Els grans llocs de la seva història serveixen per compensar una mica això.