“En l’aventura hi ha valentia, curiositat i imaginació”
Ernest H. Shackleton s’havia proposat travessar l’Antàrtida de punta a punta. Per reclutar la seva tripulació va posar un anunci al Times que avui és una icona de l’exploració i l’enveja de qualsevol director de Recursos Humans: “Es necessiten homes per a viatge arriscat. Molts mesos en completa foscor, molt fred, poca paga, perill constant. Sense garantia de tornada”. Van respondre 5.000 persones. Sebastián Álvaro recorda l’anècdota. Creador del mític programa Al filo de lo imposible de TVE, avui utilitza els coneixements adquirits en centenars de situacions al límit per il·lustrar el seu missatge en
el cicle de conferències Motivadors Tour, que promou Banc Mediolanum. Periodista, escriptor i capità dels millors alpinistes espanyols reflexiona sobre els reptes que encara esperen a l’espècie humana.
D’on neix la pulsió humana per l’aventura?
La nostra espècie és una barreja de raó i emoció. Una espècie que es fa preguntes i que avui viatja a les estrelles. Manuel Toharia diu que quan un es treu les orelleres pensa lateralment i és capaç d’imaginar com a possible el que sembla impossible, fa ciència, que no és altra cosa que l’aventura del coneixement. El que fem no només té a veure amb la valentia sinó amb la curiositat i la imaginació, trets humans que són les millors demostracions de la intel·ligència.
Quina va ser la seva primera expedició professional al capdavant d’Al filo de lo imposible? Al nostre país, aventurer acostuma a aplicar-se a la segona accepció del diccionari, algú sense ofici ni professió que viu dels altres. Així que ens vam posar a treballar. El 1983 se’m va ocórrer anar al K-2, la segona muntanya més alta del món però la més prestigiosa, i pujar per la cara més difícil. Vaig fer una selecció de personal desastrosa; dels 15 elegits per a una expedició de quatre mesos en van quedar cinc en dues setmanes. Però quan ens vam quedar sols, vam començar a ser un equip i no una banda. I vam conquerir el cim. Des d’aleshores he fet unes 220 expedicions i en cap no en vaig aprendre més que en la primera, ja que s’aprèn de l’error.
Com definiria aquell programa mític que va inspirar-ne molts altres de semblants a tot el món? En alguns mitjans es va dir que en el programa Al filo fèiem bogeries, però no és així. El risc es pot quantificar. Vam saber manejar-ho. Vam trigar 11 anys a consolidar-lo i en aquell temps vam fer aproximadament 60 expedicions, 90 capítols i dues muntanyes de 8.000 metres. Però vam aprendre. En total, van
ser més de 200 expedicions amb un 90% d’èxit, hi van passar gairebé 2.000 persones i només hi va haver dos accidents mortals, que són responsabilitat meva, perquè jo vaig crear aquest tipus d’aventures. Per què ho fèiem, per què ho fem? Culminar una expedició et produeix un estat de felicitat molt breu però aquests són moments que donen sentit a una vida, en paraules del muntanyenc Juanjo San Sebastián.
Precisament, Juanjo San Sebastián va ser un dels dos protagonistes d’una història dramàtica viscuda al K-2.
El 1994 vam tornar al K-2 pel seu vessant nord, el més dur, fred i ombrívol. N’havíem après tant que vam fer cim al primer intent. Deien els grecs que els déus no et concedeixen tot el que els demanes: Juanjo i Atxo Apellániz es van quedar atrapats per una tempesta en la baixada. Hi va haver quatre nits sense tendes, sacs de dormir, menjar, ni bombones d’oxigen. L’Atxo va morir en una tenda del camp 2, al Juanjo li van amputar vuit dits. No va servir de res tot el que vam fer? Juanjo em va dir: “Esclar que va servir, Sebas.
L’Atxo va morir envoltat d’amics, nosaltres continuem sent un equip i podem mirar-nos al mirall cada dia”.
Les grans marques apareixen als llibres d’història. No creu que existeix un fort component de vanitat en tot explorador? Deien antigament que els aventurers anàvem buscant glòria, fama i riqueses. La fama que pot assolir un alpinista mai no arribarà a la de Messi o Cristiano. De diners, ni en parlem. Jo no tinc gens de vanitat; és probable que tingui orgull. Diuen que quan la força no et manté dret, que sigui l’orgull.
Quan les forces l’han abandonat, recorre a l’orgull per continuar? Més aviat és que no tens alternativa. La majoria de la gent que a la ciutat diu “no puc més” hauria de saber com de lluny que és del seu límit.
L’equip que ha capitanejat tants anys, a més d’expedicions memorables, ostenta diversos rècords. Quan només set persones a tot el món havien fet els 14 vuit mils sense oxigen –ara ja en deuen ser prop de 20– quatre d’elles estaven a Al filo de lo imposible .El programa va ser únic i crec que irrepetible. Vam començar en aquella Espanya dels anys vuitanta que va originar la movida, la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla... En aquells anys em sobrava gent per fer una expedició al K-2. Avui trigaria el doble o potser ni els trobaria.
Ens hem aburgesat?
Sí, la gent s’ha acomodat. Veníem de passar-ho molt malament i als que els agrada el confort i quedar-se a casa, aquests anys de bonança els han anat molt bé. Però li han anat malament a l’alpinisme, a la creativitat musical i a la literària.
Ha canviat molt l’equip tècnic que utilitzava en els seus inicis? El que no es veu quan puja un equip a l’Everest, entre altres coses, són dos generadors i més de mil quilos de material només per retransmetre. Així va ser el 2001. Des d’aleshores, hi ha hagut una revolució. El primer telèfon satèl·lit que vam portar a l’Everest, el que vam utilitzar per a l’emissió de RNE, pesava cent quilos; avui un telèfon satèl·lit és si fa o no fa com un mòbil, a través d’ell tens accés a internet i pots enviar imatges d’alta qualitat. La tecnologia ens ajuda moltíssim a l’indret més perdut de la Terra.
Què queda per explorar?
Queden selves intricades i també muntanyes i valls. Queda el Karakorum, més enllà de les seves grans muntanyes: hi ha cims de 6.000 metres que no tenen ascensions i mapes que fins i tot avui estan mal traçats.
Quina considera l’aventura més gran de la història?
La volta al món per Magalhães i Elkano. Va canviar la concepció del món, que era teològica, plana i medieval. La Terra es fa definitivament rodona, el comerç passa a ser mundial i arriba la primera globalització. Els imperis passen de terrestres a marítims i és el començament del lideratge d’Occident.
Ha vist enterrar més de vint amics i companys alpinistes. Com s’hi acostuma, a això? És que no t’hi acostumes. Jo he perdut els meus pares i passa el mateix. T’acostumes a viure amb el record i l’absència. Aquelles pèrdues no s’ocupen mai, són buits que queden en l’ànima. I crec que té una explicació des del punt de vista adaptatiu: l’ésser humà té capacitat de teixir afectes i a mesura que els anem perdent, cada vegada queden més buits. Quan n’hem perdut molts i hi ha tants forats, la nostra vida ja no té sentit i ens resulta més fàcil anar-nos-en, i això és el que li passa a les persones grans. Nosaltres vam començar a perdre abans i la vida ara té per a nosaltres menys sentit.
I quan no li sigui possible ascendir, què farà?
Caminar en horitzontal. I ja ho faig. A tres anys vista tinc tres travessies previstes al desert d’un total de 20 expedicions que inclouen l’Antàrtida, Terra del Foc, Patagònia, Nova Zelanda, Kamtxatka, Himàlaia i Karakorum.
“Els nostres companys van quedar atrapats en la tempesta. L’Atxo va morir i al Juanjo li van amputar vuit dits”