KU KLUX KLAN
La imatge sembla anacrònica i xocant als nostres ulls: 40.000 membres del Ku Klux Klan marxant en una manifestació per Washington amb el Capitoli al fons. Per als que pensin que té alguna cosa de desfilada oficial i fins i tot cerimoniosa, no s’estan equivocant. Era un dels actes del primer congrés nacional que celebrava el Klan als Estats Units, el 1925, amb tots els honors i sense necessitat d’amagar-se. I és que, en aquell moment, malgrat la seva agressiva ideologia racista, antisemita i anticatòlica, el Klan era una organització respectable, amb uns 5 milions d’afiliats (principalment al vell Sud). Les coordenades de les seves agrupacions locals apareixien en els directoris locals de moltes ciutats, com si fossin igual d’innòcues que una biblioteca o un club esportiu. Tenia fins i tot un equip de beisbol que portava el seu nom. Era una organització tan respectable i acceptada per a molts americans que tenia un paper destacat en la vida associativa. Com si fossin uns filantrops, vaja.
La xenofòbia que els racistes encaputxats predicaven podia donar-se també en sentit diametralment contrari en altres latituds. A Alemanya, el magnat automobilístic Henry Ford havia tingut problemes per les taxes i aranzels creats a mida per evitar la importació de cotxes de la seva pròspera companyia. L’astut Ford va reaccionar obrint una filial local i construint una gran fàbrica al districte berlinès de Westhalen. D’allà sortirien els primers Ford T l’any següent. Eren alemanys fins a cert punt, ja que els components havien estat importats i a la factoria es procedia tan sols al seu acoblament. Però ningú no podia negar que, com a mínim, corresponien de manera literal a aquella útil expressió de made in Germany.
A Barcelona no hi havia aquests mals sentiments envers les coses de fora: el que venia d’Alemanya estava de moda i era apreciat, en particular un dels seus millors compositors, Richard Strauss, que encara que l’identifiquem amb els valsos, no va néixer a Àustria sinó a l’arquetípica ciutat germànica de Munic. Strauss va visitar la nostra ciutat el mes de març, en la que era ja la seva quarta aparició. Va ser aclamat per la multitud en diversos concerts. El més original va ser el que va oferir a l’aire lliure a la plaça Sant Jaume el dia de Sant Josep. Vint mil persones van acudir a l’acte, omplint la plaça per escoltar Mort i transfiguració, un profund poema simfònic que narrava en clau musical la mort d’un artista. Les cròniques recorden que Strauss va ser aclamat amb tant de fervor que va haver de pujar al balcó de l’Ajuntament a saludar els milers de fans. Podria repetir-se avui a Sant Jaume aquella passió desbordada per Strauss o és un honor limitat ja als esports de masses? Com es veu, hi va haver un temps no tan llunyà en què les formes més elevades de la cultura podien interessar a tothom. Haurem de confiar en què, com prediquen els anuncis de l’actual Ajuntament del segle XXI, “tot torna”.