El cap de Baiget
Ignoro si Josep Cuní és conscient de la repercussió que ha tingut en bona part de la comunitat italiana que resideix a Barcelona aquella cançó de Paolo Conte, Michele Virano i Vito Pallavicini que va elegir per acomiadar-se momentàniament de la seva audiència televisiva. Em refereixo a la cançó Insieme a te non ci sto piú interpretada per la milanesa Ornella Vanoni, a qui en els seus temps rotunds i morenos cridaven Altesa. O sigui, que dilluns a la nit ja vaig trobar a faltar a Josep Cuní i vaig pensar com hauria tractat el cas de Jordi Baiget, exconseller d’Empresa i Coneixement, decapitat per dir en veu alta el mateix que altres consellers opinen del referèndum.
Jordi Baiget, que té la presència d’un abat cistercenc alemany, expert en cervesa, va dir, doncs, el que molts dels seus excompanys de govern pensen, però no va dir tot el que sap. Perquè, segons em consta, alguns dels seus excompanys i aquests altres que solen dir-se política a Madrid sent assessor de Miquel Roca, a qui per cert no vaig poder saludar dimarts a la Diagonal perquè me’l vaig trobar parlant alhora per dos telèfons. Proesa que, sent molt notòria, no pot comparar-se als cinc telèfons que jo he vist fer anar, també alhora, a Macià Alavedra. Allò, allò dels cinc telèfons, era un prodigi que no oblidaré mai.
Com tampoc no oblido aquests dies el que fa uns anys em va dir cert filòleg gironí, que ja en aquelles llunyanes dates em va comentar que havia decidit definir-se com a “independentista demòcrata” i dimitir del seu càrrec de rector universitari. Aquell filòleg, que no és un independentista recent, és a dir, que no és un oportunista, tenia molt clar que abans que independentista era demòcrata, perquè sense democràcia només hi ha dictadura. I la raó per la qual es definia “independentista demòcrata” era molt simple. “Alguns catalans i catalans independentistes continuen creient que no poden ser feixistes, perquè el feixisme