París i una missa per Dior
París no està preparada per suportar 37 graus. En la setmana de l’alta costura, on antigament em recreava amb les més exquisides fragàncies que portava la brisa –“perfums niche” els anomenen, firmats per nassos que no necessiten publicitat–, ara fa olor de suor. Al jardí de Les Invalides, reservat per a la desfilada Dior, les models llueixen abrics des del coll fins al turmell i el contrast és pura contradicció. Hivern a l’estiu. Parisenques i americanes agiten els ventalls tan maldestres com frenètiques. A la passarel·la, les models amb llargues faldilles de llanes grises prisades i cenyides al cossatge –entre les suffragettes i les viatgeres de primers del segle XX– deixen enrere l’imant de la seducció. Sexualitzar la moda no
Per veure en exclusiva l’anunci del nou perfum de Chanel, al Palais de Tokyo, et confisquen el mòbil
està de moda, afirmen els creadors, en especial la primera cap en la història de la Maison, Maria
Grazia Chiuri, que ha convertit el feminisme de samarreta en tendència. A Toraya, un japonès raríssim de la rue Saint Florentin, la meva vella amiga Laurence Benaïm –l’única biògrafa autoritzada de Saint Laurent– em dona la seva explicació: “Crec que les maisons s’han deixat influir per la cultura islàmica i les seves compradores, per això tallen la fantasia i creen patrons que cobreixen fins a l’últim centímetre de pell de les dones. Aquestes col·leccions es vendran molt bé al Golf”. I de pos-
tres, un gossip :“A Macron l’anomenen playmobil one”.
La Maison Dior celebra el seu 70è aniversari amb l’exposició de moda més sublim de la història, desig personal d’Olivier Bialobos, cap de la comunicació d’Arnaud. Les dues sales del Musée des Arts Décoratifs fan de túnel del temps, recreant una galeria d’art, un atelier i un saló de ball amb els vestits que al seu dia van lluir Gràcia de Mònaco ila
princesa Diana, Charlize Theron o Jennifer Lawrence, que posa davant el seu vestit. Però la celebritat més esperada és Madame Macron, així l’anomenen les estilistes franceses, a qui el seu estil retro a l’estil Courrèges els recorda Julieta Serrano a Mujeres al borde de un ataque
de nervios. “Massa bronzejada”, afegeixen, malignes. El misteri de Dior és que en menys de deu anys va convertir el seu cognom en marca internacional. Era discret i refinat, abans que couturier venia quadres de
Braque o Dalí –molts d’ells, a la mostra–. Va morir molt jove, no va deixar tants aforismes com
Chanel, encara que amb ella va dibuixar una nova silueta femenina culta, moderna i poderosa.
L’endemà, dimarts, després de la desfilada de Chanel, als peus d’una torre Eiffel alçada només per a aquell moment –sempre fent màgia–, creuo el Petit Palais, que amaga un dels jardins més deliciosos de París. Els ocells picotegen el meu esmorzar. Un es posa amb estil a la cantonada de l’ordinador. La
felicitat és un instant. A la tarda, minuts abans de la desfilada de Mr
Armani, custodiat per Sophia Loren, Isabelle Huppert i la nostra Rossy de Palma, faig cua als banys desastrosos de Chaillot, un garatge sòrdid on em trobo Alicia Chapa, de la revista Telva. Li pregunto què dimonis fem allà, per què tornem una vegada i una altra a aquell carrusel de penalitats, on una tongada de personatgets presumeixen i les celebritats vesteixen amb tanta cura que podria semblar l’últim dia de la seva vida. “Som unes vicioses”, em respon la sàvia col·lega. “La moda et pot mastegar i escopir-te”, ha declarat Lucinda
Chambers, ex-Vogue anglès, a la revista Vestoj. Tant de bo només ens mastegués i escopís la moda.
Cap al tard, Chanel presenta el seu nou perfum, Gabrielle, inversió milionària. Està inspirat en la insolència i rebel·lia de la jove Chanel; en cap biografia no se li ha tret tant partit. Al Palais de Tokyo, convertit en una habitació a les fosques, explota un deliciós ram de tuberosa i ilang-ilang. Per veure en exclusiva l’espot, protagonitzat per Kristen Stewart, et confisquen el mòbil. Privilegis sobreactuats. La nit acaba amb ball i música en directe de Pharrell Williams, les muses i sirenes de la casa ballant: Ines de la Fressange, Caroline de Maigret, Alessandra Mastonardi o Adriana Ugarte,al
costat de Lagerfeld; la vida rosada. Jo m’ho perdo, me’n vaig amb el cap ple dels ocells del Petit Palais, a punt de desitjar a aquesta pàgina i a tots vostès, amables lectors, un estiu blau.