Merkel i May
En data recent he vist comentaris que lamentaven la progressiva islamització d’Europa. Més enllà del terrorisme gihadista, assenyalaven que a Europa occidental hi ha 50 milions de musulmans i en van arribant més, i la seva taxa de natalitat és molt més del doble que la dels europeus, i en 30 o 40 anys Europa serà islàmica sense disparar un tret ni posar bombes.
Vaig recordar la intervenció d’Ángela Merkel l’octubre del 2015 a la Universitat de Berna. Una dona li va qüestionar com protegir a Europa i la seva cultura de la islamització. Pregunta molt pertinent per ser Alemanya el país més obert als refugiats, gran part dels quals són musulmans. Merkel va deixar clar que en lloc de lamentar-se o crispar el to sobre la identitat, “els europeus haurien de tenir el valor de tornar a l’Església i a la Bíblia”. Va afegir: “La nostra tradició és assistir a un servei religiós i aprendre alguns fonaments bíblics” i “m’agradaria veure més gent tenir el valor de dir: ‘Jo soc cristià’”. La cancellera remarcava que més que témer a l’islam el que cal fer és tornar a les arrels.
També es va mullar Teresa May en un vídeo emès per Pasqua de Resurrecció. Va ressaltar la importància de l’aportació cristiana al Regne Unit i “el paper que el cristianisme ha d’exercir en les vides de les persones del nostre país”. Va defensar la llibertat religiosa: “Hem de continuar garantint que les persones puguin parlar de la seva fe, i això inclou absolutament la seva fe en Crist”.
Dels Estats Units no fa falta citar ningú, ja que, republicans o demòcrates, exposen obertament les seves creences i en molts casos resen a l’iniciar alguna activitat.
Resulta inimaginable una cosa semblant a Espanya. Rajoy ha desmantellat tota dosi d’humanisme cristià del PP i fins i tot en el seu congrés va impedir de debatre sobre el dret a la vida del no nascut; Sánchez aposta per un PSOE que revisqui el laïcisme agressiu; no cal dir res de Podem, quan algun dels seus dirigents fins i tot han participat en profanacions d’esglésies; Rivera i Ciutadans no mostren hostilitat a la religió perquè per a ells ni tan sols existeix, i ho evidencien en les seves propostes. A Catalunya es va des de l’indiferentisme de Puigdemont fins a l’hostilitat de Colau o la bogeria de la CUP, passant pel distanciament de l’espiritual o l’enemistat de baixa intensitat cap als catòlics dels altres dirigents de partits. Només se salvaria Oriol Junqueras, que obertament es declara catòlic, però amb la dramàtica comprovació que on governa ERC adopten sempre posicions hostils.
La política d’aquest país és un erm en contingut de fons i fins i tot es dona la pintoresca paradoxa que alguns partits són anticlericals quan ja no hi ha clericals. Alguns volen erradicar la religió de l’escola, marginar-la. Els aniria bé llegir la carta que Jean Jaurés va enviar al seu fill. No era un clerical, sinó un líder socialista, fundador de L’Humanité, que seria l’òrgan del PC, i que per ser pacifista va ser assassinat el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial. El seu fill li va demanar un justificant per eximir-lo de classe de religió. S’hi va negar: “Tinc interès que la teva instrucció i la teva educació siguin completes i no ho serien sense un estudi seriós de la religió”. El pare li qüestiona com comprendria“la història d’ Europai del món després de Jesucrist sense conèixer la religió que va canviar la faç del món i va produir una nova civilització”. Argumenta que no entendria gran part de l’art, la literatura, la filosofia. “Fins i tot en les ciències naturals i matemàtiques trobaràs la religió. Pascal i Newton era cristians fervents; Ampere era pietós; Pasteur provava l’existència de Déu i deia haver recobrat per la ciència la fe d’un bretó”. Li parla de la llibertat d’acceptar o no la religió, però això exigeix conèixer-la.
Diversos polítics i pensadors estrangers tenen clar que les lleis no cal que siguin clericals, però sí inspirades en principis morals. I saben on és la font d’aquests.
La paradoxa és que alguns partits són anticlericals quan ja no hi ha clericals